Ideologia

El nacionalsocialisme, també es pot definir com un moviment anticultural ja que, com hem pogut veure, estava basat en un conjunt de normes raonables i coherents, com era el cas del comunisme. Per als defensors del nazisme, aquest era el que denominaven Weltanschauung, la creença, la actitud davant la vida, una actitud global o filosofia quotidiana, la qual no està basada en el pensament racional.

 Per exemple, els dos llibres més destacats del nazisme, Mein Kampf i el Mite del segle XX, no son obres científiques on s’hi exposa una ideologia elaborada amb les seves hipòtesis i les seves conclusions, sinó que ens trobem amb una barreja de idees de diferents autors i de diferents èpoques que seleccionaren de manera “arbitraria” segons els convenia per defensar les seves creences irracionals.

 Els punts bàsic més importants de la ideologia nazi son:

· Supremacia racial:

La supremacia racial i en concret, el mite ari és el nucli de la ideologia nazi. S’originà en l’àmbit científic de la comparació lingüística i posteriorment en la antropologia racial, el nazisme el va dotar dels elements necessaris per atribuir-li una dimensió religiosa.

 Tot va començar el segle XVIII amb l’esperit anticlerical de la Il·lustració, el qual era díscol a acceptar el relat bíblic que deia que totes les races humanes descendien de Noè i que per tant de descendència jueva. Es per això que desplaçaren l’origen de la humanitat al Extrem Orient, al llarg del riu Ganges. Aquest nou plantejament va ser recolzat pel descobriment de l’indoeuropeu, on queda demostrat l’origen comú de les llengües. El fet de que el hebreu no guardés cap relació amb aquesta família lingüística va fer que s’accentués més la divisió de la humanitat entre aquests dos grups considerats antagònics.

 En el romanticisme, Friedrich Schlegel, difusor d’aquestes teories, va aprofundir en la diferenciació de les races ampliant el concepte de l’indoeuropeu, limitat fins aleshores a aspectes lingüístics, amb conceptes antropològics i socials. Schlegel estava convençut que la civilització tenia un origen indi i en la seva tesis defensava que hi havia una raça superior que s’havia estès per tot Occident aportant els seus coneixements i fundant els imperis.

 Durant el segle XIX, Jacob Grimm definí als grecs, romans, celtes i als germànics com el fruit de successives onades migratòries d’origen asiàtic. Aquesta definició, va fer renéixer la teoria de l’origen oriental de la humanitat i contribuí a que apareguessin noves teories com la de Christopher Lassen a l’any 1845, on va descriure a la raça ària com la antítesis positiva del poble jueu.

 A al 1807, varis autors suggeriren que l’origen de la civilització ària s’havia d’ubicar al nord d’Europa i que no havien emigrat a Àsia fins després de molt temps. Aquesta idea, allunyà encara més el mite ari del seu àmbit científic, dotant-lo d’una aurèola mística.

 A finals del segle XIX, el mite va anar expandint-se i ampliant el seu abast gràcies a les aportacions arqueològiques, que va permetre identificar l’esvàstica com a símbol racial, així com el creixement de l’esoterisme europeu, que va afavorir la formació del moviment sectari racista del ariosofisme, important font d’inspiració per la cosmovisió nazi.

 Va ser també a finals del segle XIX quan s’originà una definició més precisa de les característiques físiques i espirituals dels aris. Va ser llavors que se’ls atribuí el cabell ros, el crani allargat i ulls blaus. Al 1816 es va afirmar que “el igual només s’ha de reproduir amb el seu igual, tan els pobles humans com en el regne animal o vegetal”; aquesta afirmació va fer que el concepte de raça s’aproximes al de especie, això va provocar que la societat de l’època sentís culpabilitat a la hora de mesclar la sang amb la d’altres ètnies i els hi generava culpabilitat ja que adquirí, en poc temps, la noció de pecat.

 Durant la primera dècada del segle XX, cal destacar la figura de Houston Stewart Chamberlain, referent indiscutible en el àmbit de l’antropologia racial nazi, que contribuí a profunditzar en les característiques espirituals que diferenciaven, suposadament, els jueus dels aris. Una altre figura que es posà de moda va ser Helen Blavatsky, gràcies a les seves teories sobre les races que publicà al 1888 en el llibre Doctrina Secreta. Segons Blavatsky, la raça ària descendia era la cinquena raça que havia poblat el món des dels seus orígens i eren els descendents directes dels Atlants, que els considerava éssers superiors, de poders prodigiosos. Actualment, es creu que gràcies a les proves científiques del moment sobre el mite ari i les teories de Blavatsky van ser les dos peces clau per les que s’originà una nova branca del teosofisme, l’ariosofisme.

 Segons els ariosofistes, i principalment el seu ideòleg Lanz von Liebenfels i el seu antecessor Guido Von List, creien que la raça ària havia de ser purificada mitjançant la eugenèsia. Estaven convençuts que eren la única raça que generava cultura i que estaven destinats a dominar el món.

· Antisemitisme:

 Tot i amb la llarga i complexe historia del antisemitisme en món occidental, no hi ha cap altre nació ni moment històric, que hagi quedat estretament vinculada a la memòria de tothom com el de l’Alemanya nazi.

 Es pot considerar el segle XIX el primer punt d’inflexió de l’antisemitisme europeu, fins aleshores, l’odi cap als jueus estava vinculat a la religió però passà a ser per la raça, pel seu ésser. Tot i que en un principi els estudis racials no mostraven necessàriament una postura antisemita, passar la qüestió jueva i traslladar-la a paràmetres biològics va afavorir que les peculiaritats d’aquest col·lectiu deixessin d’analitzar-se per motius històrics i passessin a concebre’s com a qualitats pròpies d’una mateixa naturalesa. La definició de raça facilitava el pensament d’aquestes característiques com quelcom inamovible a ells.

 Cal dir, que actualment els mètodes de les ciències de la genètica han tingut cap prova irrefutable sobre aquest tema, així que molts menys resultats van poder obtenir els antropòlegs nazis i els seus antecessors, els quals destaques per deixar-se emportar per les estadístiques, els prejudicis i la intuïció. Per ells la definició de raça, lluny de ser una categoria científica, s’havia convertit en un instrument polític.

 A finals del segle XIX la qualitat de vida dels jueus va començar a assemblar-se a la dels cristians gràcies a la unificació dels costums i al progrés de la medicina. Però això no va fer acabar amb el mite d’origen darwinista social, en el que es deia que a causa de les persecucions i les difícils condicions de vida havien fet que mitjançant la selecció natural el poble jueu s’hagués fet més resistent a les adversitats. Si tenim en compte aquesta teoria, la ideologia ària anava errada ja que des d’aquest punt de vista darwinista la raça jueva hauria d’haver estat la raça superior i dominant.

 Aquesta paradoxa, demostra una vegada més, com el nazisme capgirava les teories que li convenien al seu favor. Tot i així ells ho arreglaven comparant els jueus amb les plagues, els paràsits o els bacteris; organismes que, tot hi haver demostrat un gran èxit biològic en la selecció natural, en termes culturals ocupaven una categoria inferior dins de l’escala dels éssers vius. Aquesta comparació, es potser la més nociva a la que va estar sotmesa el poble jueu. Walther Buch, jutge suprem del Partit Nazi va declara en diverses ocasions que la negació característica del jueu culminava en la negació a la pertinència a la raça humana, desnonant-la del seu lloc natural en la cadena dels éssers vius. Remarcava també que en la seva caiguda, no descendia només fins a la categoria animal sinó que descendia fins acabar al mateix nivell que els paràsits.

 La comparació que va tenir més èxit va se la dels jueus i els insectes i durant el Tercer Reich van sorgir variants d’aquesta comparació en la que es relacionaven els jueus amb els paràsits vegetals. S’acostumava a fer servir la metàfora de les males herbes que s’havien d’eradicar per tal de que el sòl alemany es pogués cultivar i donar bons fruits.

 Per irracional i demagògica que puguin semblar aquestes creences, el cert es que van ser molt ben assimilades pel col·lectiu nazi i va obrir les portes a la explicació ideològica de la solució final. La creença d’estar extingint una plaga social afavoria en l’execució i minimitzava el conflicte moral.

 En el transcurs del segle XIX, a mesura que es va anar consolidant el mite ari, en part com a conseqüència de la creació al mite jueu;"Els jueus fan les guerres més llargues, inicien les guerres" poc a poc es varen crear dos fronts. Per una part els jueus representaven els valors de la modernitat, mentre que els aris representaven els valors tradicionals i invariables. El mite jueu, va anar envaint el imaginari romàntic i no es d’estranyar que l’antisemitisme, dins d’aquest context, s’accentués a finals del segle XIX, amb la revolució industrial, la crisi burgesa i els avenços dels moviments obrers; aquests fets van causar en la societat una melangia per un món sòlid, intacte i conservador. Si generalitzem, podríem dir que la relació entre reacció i modernitat que va viure Europa a finals de segle es pot comparar amb el enfrontament entre aris i jueus.

 Aquesta por a la modernitat es relacionava amb les característiques que se li atribuïen a la raça jueva, considerada parasitària per falta d’un territori o nació pròpia en una època en la que el nacionalisme estava expandint-se molt ràpidament. La prohibició històrica de tenir una terra cristiana pròpia va mantenir als jueus allunyats de l’activitat agrària, la qual cosa va fer que es dediquessin majoritàriament al comerç, activitat que va experimentar una gran expansió a mesura que l’economia europea avançava cap al capitalisme. L’ideal romàntic de l’univers rural va accentuar la divisió entre el treball, suposadament, productiu i les activitats considerades improductives dels jueus.

 Més sorprenent és l’associació que va fer la propaganda nazi dels jueus amb el capitalisme i el comunisme. Segons Hitler, pels qui la idea de igualtat entre els homes, era jueu; i aquests si haguessin pogut, haurien començat per aconseguir la victòria de la democràcia iel parlamentarisme, substituint la personalitat del Lider per la força majoritària i seguidament, haurien substituït la democràcia per la dictadura del proletariat.

 Tot això alimentà la creença popular de que els jueus eren freds, mesquins, calculadors i materialistes. I d’aquí deriva el com se’ls va tractar durant el Tercer Reich.

 Els supervivents dels camps d’extermini i de concentració han relatat el tortuós procés de deshumanització al que eren sotmesos no donants-li menjar, vexant-los i cansant-los fins al punt de perdre tota la seva dignitat humana i veure’s convertides en criatures semisalvatges que es movien per l’instint de supervivència. Aquesta deshumanització ajudava als seus botxins a fer la seva feina.

 El procés de deshumanització començava quan se’ls hi prenia el nom i se’ls hi atribuïa un número. Aquest negació de la identitat individual la trobem també en la estrella de David que havien de dur per obligació tots els jueus per tal de poder-los distingir. Aquest aïllament social, que no va fer res més que fomentar el sentiment d’identitat jueva. Però el procés de deshumanització culminava amb el que els nazis anomenaven la solució final, els camps d’extermini. Aquesta “solució” es va fer molt discretament, per tal d’evitar la inevitable commoció del món.

· Expansionisme o espai vital:

 Considerat, juntament amb la idea de la raça, el concepte de l’espai vital és el segon dogma més important de la ideologia nazi. Va se ideada per Rudolf Kajéllen a principis del segle XX. Va desenvolupar la idea de l’espai vital a partir de les idees de Friedrich Ratzel, el qual defensava la teoria del determinisme geogràfic, i portant-les a l’extrem. En les seves tesis, Ratzel postulava que el desenvolupament humà estava condicionat per el seu entorn natural i la seva cultura.

 El 1915, es creia que hi havia una interrelació forçosa entre les imposicions geogràfiques i l’actuació política. L’extensió de l’espai vital que precisava una nació vindria determinada, en primer lloc, per la densitat demogràfica, així com el tipus de relació que hi hagués entre l’home i l’espai. Tot i que l’espai havia de ser necessàriament preexistent, la densitat de població que l’ocupa ho havia de fer en funció de les lleis de selecció i la simbiosi. Al sumar-se aquest tercer element, la població superava l’espai i s’aprofitava dels seus recursos energètics. És per això que tard o d’hora es produïa una mancança de béns i un augment demogràfic; i per tant, una necessitat d’expandir l’espai vital, la qual només es podia satisfer mitjançant una lluita de tots contra tots marcada per la llei de la victòria del més fort.

 En un principi, aquest concepte no va ser massa popular però va ser una gran excusa, que va permetre justificar el gran expansionisme de Hitler i també va ser una gran motivació objectiva per a la guerra.

 Segons Hitler, el fet de que Alemanya no hagués solucionat anteriorment el seu problema d’espai, havia sigut a causa dels fets històrics. No obstant, segons Hitler, havia arribat el moment de resoldre urgentment aquest problema en un plaç màxim de tres generacions, si es volia evitar el declivi demogràfic i la decadència final del poble alemany. Per aconseguir els seus objectius, Hitler esperava aliar-se amb Anglaterra, país al qual estava disposat a permetre total llibertat en el domini marítim a canvi del seu suport polític en la conquesta de l’espai vital terrestre, empresa que, com ja reconeixia en el Mein Kampf <<únicament podria succeir a costa de Russia>>.

 La concepció nazi de l’espai vital, està directament relacionada amb la ideologia de la sang i la terra, en la mesura en que s’entén per espai vital com la obtenció de nous territoris per a l’explotació agrícola i l’assentament permanent de la raça ària, buscant la integració social a costa de la germanització, expulsió o esclavització dels pobles autòctons. No obstant, la noció de l’espai vital també te connotacions culturals, pels quals, es va intentar fer palpable la necessitat d’integrar en el espai vital alemany els territoris on la seva cultura tenia una reminiscència germànica.

· L’autoritarisme:

Sistema polític centralitzat sota el lideratge d’un cabdill amb una densitat de població que en es caracteritza per la jerarquització dels individus i els llinatges. En aquests és demanada l’obediència inqüestionada a un cap, en el cas d’Alemanya el Füherer. Políticament, l’autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels subsistemes i l’oposició política és suprimida.

Documental sobre la vida de Hitler i sobre el context històric que el va portar a ser el cap del Tercer Reich:

la-segunda-guerra-mundial-1-hitler-el-lobo

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s