Etapes

Primera etapa: 1919-1923

 Les eleccions constituents es van celebrar a principis del 1919 i va prendre possessió un govern de coalició presidit pel socialdemòcrata Scheidemann. El primer problema en el que es va tenir que enfrontar va ser la firma del tractat de pau de Versalles. Scheidemann es negà a firmar i dimití al juny d’aquell mateix any. El reemplaçà un altre socialdemòcrata, Gustav Adolf Bauer, que es va fer càrrec de la responsabilitat de la firma.

 Un cop firmat, per la força, el tractat de Versalles, l’assemblea constituent, la qual havia escollit com a seu central la ciutat de Weimar, va seguir amb l’elaboració de la constitució i el juliol de 1919 s’aprovà. Aquesta constitució es considerà molt democràtica per ser d’un país amb poca tradició democràtica. Es tractava d’un text complex i contradictori, on els elements inspirats en una concepció avançada i participativa de la de la democràcia es veien compensats per elements de tipus unanimistes i fins i tot autoritaris. Un exemple d’aquesta paradoxa seria la llei electoral, el vot femení i la instauració del referèndum en contraposició a l’elecció directa del president de la república i el recurs a poders extraordinaris.

 La segona part de la constitució de Weimar parlava dels drets i deures de la població. A part dels drets polítics, també parlava dels drets socials com la llibertat il·limitada d’associació, el reconeixement dels convenis col·lectius, el dret al treball, a la manutenció i l’aplicació d’un sistema d’assegurances pels treballadors i la seva família. Totes aquestes accions tenien com a objectiu garantir la vida digna de la població, però tot i així, el poble creia que aquella constitució era una imposició ja que no els havien deixat participar-hi i es propagà la idea de que la República havia reemplaçat l’Imperi sense que els seus principis de govern haguessin canviat.

 Per tal de reafirmar-se en la seva aposta per l’estat del benestar, els socialdemòcrates van prioritzar en el seu programa la socialització dels mitjans de producció o Vergeselleschaftung. Les nacionalitzacions o planificacions centralitzades, Zwangswirtschaft, tan sols foren beneficioses per alguns empresaris capitalistes aliats del govern del Reich i molt perjudicials per a la producció i els treballadors. A causa de la baixa popularitat que van tenir aquestes accions, els socialdemòcrates l’abandonaren responsabilitzant el seu fracàs als comunistes i als capitalistes, refusant els instruments de nacionalització. Van ser contradiccions i incoherències com aquestes que les que van allunyar als socialdemòcrates del poder.

Amb l’aparició dels Freikorps i les organitzacions de defensa (Wehrorganisationen), bandes armades formades pels oficials acomiadats de l’antic exèrcit imperial, s’ajuntaren amb els soldats desmobilitzats i els joves cadets, dels quals cap d’ells volien tornar a ser civils. Oferien protecció als terratinents i camperols, protegiren als civils dels atacs comunistes i defensaren les conquestes del front oriental. Donada la impossibilitat de dissoldre’ls els integraren en la Reichswehr. Aquests, negaven haver perdut la guerra i tan els civils com els militars varen tenir el sentiment d’haver estat derrotats durant la Guerra Mundial, en aquest context, la llegenda de la punyalada per l’esquena* els va permetre mantenir la creença de invencibilitat i culpar de la derrota als civils que els havien traït.

 Els primers temps de la República de Weimar van ser anys de crisis política, econòmica, financera i monetària, d’intents d’alçaments que turmentaren a la nova república fins l’any 1923.

Després de la radicalització per part dels comunistes a Baviera, a mitjans de 1919 el ministre de defensa Gustav Noske intentà eliminar l’oposició comunista amb una sagnant repressió. Com a conseqüència d’aquest fets resultaren assassinats centenars d’obrers, entre els quals destaca el líder comunista Leo Jogiches, successor de Liebknecht i Luxemburg.

Aprofitant el que estava passant amb els comunistes, la dreta reaccionaria atacà al règim republicà, primer a través del parlament i més tard, amb un intent de cop d’estat o Putsch liderat per Wolfgang Kapp i Whalther von Lüttwitz, aquests, utilitzaren el descontentament que hi havia en la Reichswehr per tenir una bona part de l’organització militar a favor seu. Noske, per tal de reprimir l’alçament demanà ajuda a la Reichswehr, però si negà al·legant que no dispararien als seus propis companys. El cop d’estat finalitzà al cap de quatre dies gràcies a la resistència obrera i popular.

 Per part de l’esquerra també i va haver un intent de cop d’estat, immediatament després del cop d’estat de Kapp, però va fracassar a causa de la gran repressió que va fer la Reichswehr.

 Aquest alçaments reobriren velles ferides i van tenir un impacte negatiu per la coalició, aquesta va haver de convocar eleccions i van patir pèrdues rellevants, especialment els socialdemòcrates; aquest vots perduts resultaren beneficiosos pels partits de dretes i els d’esquerra.

 A aquest problemes sociopolítics també cal afegir-hi els econòmic i els internacionals. Per a Alemanya, encara eren difícils les relacions diplomàtiques amb les grans potències europees, les quals el principal problema era la qüestió dels pagaments com a compensació dels danys causats durant la guerra. A Europa se sabia que l’import total de les reparacions paralitzaria l’economia alemanya i la deterioraria. Tot i així, el nou govern presidit per Joseph Wirth (SPD) es decantà per efectuar els primers pagaments, però aquesta política d’execució produí una deteniment en la inflació progressiva i en la millora de la situació financera interna.

 A finals de 1922 el govern de Wilhelm Cuno (Deusche Volkspartei) s’endarrerí amb els pagaments i França va tenir un motiu per ocupar militarment la regió del Ruhr. Cuno, desbordat pels esdeveniments va dissoldre el govern i cedí el poder a Gustav Stresemann (DVP) que juntament amb els socialdemòcrates van heretar una Alemanya enfonsada econòmicament. En aquells moments, des de començaments d’any, els preus havien pujat un 70% mentre que els salaris tan solos un 60%. A finals d’any la devaluació de la moneda va caure en picat, deixant la població endeutada. La Hisenda s’enfonsà i el govern intentà solucionar-ho imprimint paper-moneda, pensant que la devaluació s’aturaria. Però no funcionà, ans el contrari, com a conseqüència de la posta en circulació de més marcs causaren l’ensorrament de la moneda fins al punt de que el paper-moneda deixà de funcionar com a moneda de canvi i això produí el col·lapse total de l’economia alemanya. Fou aleshores quan Hjalmar Schacht, president del banc central, Reichsbank, i més tard ministre d’economia durant el Tercer Reich, substituí els antics bitllets per una nova moneda destinada al ús intern per tal de reactivar l’economia interna del país. Tot i que aquesta mesura va resoldre el problema de la hiperinflació i va permetre restablir l’economia, seguia havent-hi els mateixos problemes.

 Les diferències entre les classes socials s’intensificaren. La classe mitjana quedà arruïnada, els que tenien estalvis els van perdre i els que invertiren durant la inflació i s’endeutaren, van augmentar la seva economia. Tot i alguns casos excepcionals, la majoria de gent es desencantà amb el sistema republicà i començaren a veure amb bon ulls les noves ideologies, com la nacionalsocialista, que en aquells moments els hi donava la impressió que podia ser una alternativa factible i millor que la que tenien en aquells moments.

 En aquest context, es produí un altre intent de cop d’estat dirigit per Hitler. Des de 1921 Hitler havia estat difonent les idees del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP) o partit nazi a Baviera i en aquell moment, 1923, ja contava amb més de 50,000 membres. Pel cop d’estat també comptava amb el suport de les Sturmabteilung més coneguda com a SA. Tot i així el cop d’estat no prosperà. Hitler ho tornà a intentar a finals de 1923 assaltant el govern de Gustav von Kahr mentre aquest estava reunit i anuncià la constitució d’un nou govern on ell hi formaria part. Per celebrar el nou govern el NSDAP organitzà una desfilada, en la qual els partidaris de la república aprofitaren per insurreccionar als partidaris del nou govern. Com a resultat hi hagueren setze morts i Hitler fou condemnat a cinc anys de presó, dels quals només complí nou mesos i va ser aleshores on escriví el Mein Kampf.

 Tot i els contratemps que succeïren durant el 1923, a principis del 1924 la normalitat tornà a Alemanya. Per una banda els alçaments estaven controlats pel govern amb l’ajuda del l’exèrcit i per l’altre, Stresemann havia pres noves mesures econòmiques que havien ajudat a millorar la situació financera del país.

– Segona etapa: 1924-1929

Aquesta etapa es caracteritza per ser un període en que la República es consolidà i s’estabilitzà. També es destaca per l’increment del poder dels socialdemòcrates, els quals intentaren dissipar la creixent popularitat de l’ideologia nazi i el seu partit.

 Pel que fa la economia es va estabilitzar gràcies a la limitació de la demanda de béns que tot i que va fer augmentar la taxa d’atur, va permetre que es produís una reorganització en el pla de pagaments com a concepte de reparacions. Aquest pla, anomenat Dawes, estipulava que en sis anys la quantitat a abandonar hauria de ser assumible per la situació econòmica d’Alemanya i que passats aquests sis anys la xifra es re-calcularia segons la nova situació. El nou tractat també convenia que el Reichsbank seria reorganitzat sota la supervisió dels aliats i per evitar la inflació prohibiren descomptar els bons del Tresor, i s’obligava a mantenir de reserva, com a mínim, un 40% d’or i de divises del paper-moneda emès. Les conseqüències econòmiques d’aquesta nova mesura van ser positives ja que la disponibilitat de capital va afavorir en que es reactivessin les inversions, baixés la taxa d’atur i s’estabilitzes el sistema monetari.

– Tercera etapa: 1929-1933

El 1929 va significar per a Alemanya el principi de la crisi econòmica, social i política que acabaria amb la República de Weimar.

 El creixement econòmic de la dècada dels anys vint va frenar bruscament durant el 1929. Al mes d’octubre d’aquest any es produí la fallida de la borsa de Nova York, el qual provocà l’enfonsament de les inversions i de l’activitat econòmica dels Estats Units. La superioritat d’aquest país va fer que la crisi adquirís una dimensió mundial, que es prolongà durant la dècada dels trenta.

 L’enfonsament de la borsa de Nova York, el crac del 29, va ser el detonant de la crisi econòmica. Aquesta, es produí a causa de la crisi dels sectors industrials com el tèxtil, el carbó i la siderúrgia; per la crisi permanent que patia l’agricultura i per la crisi del sector de la construcció. Tot i aquests factors, la causa principal de l’enfonsament de la borsa de Nova York va ser l’increment del valor de les accions entre el 1927 i el primer trimestre de 1929, que tot i la seva fràgil situació, a causa de l’estancament econòmic i el creixement desmesurat de les accions creà una gran bombolla especulativa.

 A causa de la bombolla especulativa, les accions van començar a baixar com a conseqüència de la contracció de la producció i de l’ocupació. Però no va ser fins el 24 d’octubre, més conegut com a Dijous Negre, quan les cotitzacions van disminuir i es sembrà el pànic entre els que havien comprat les accions de crèdit. Els accionistes van intentar desfer-se’n abans de que el seu valor inicial caigués de forma desmesurada. Com a resultat, més de 29,5 milions d’accions es van oferir a la venda amb una demanda quasi nul·la i el mercat es col·lapsà enfonsant els valors borsaris, els quals no es van començar a recuperar fins al 1933.

 L’enfonsament de la borsa provocà una reacció en cadena que aturà l’economia nord-americana i donà pas a una llarga crisi anomenada Gran Depressió.

 La Gran Depressió, com a la resta del món, també afectà a Alemanya. Els préstecs dels Estats Units per pagar les reparacions de la guerra cessaren i tingueren, com passà durant el 1923, noves conseqüències. Els aliats retiraren el seu capital, tancaren mercats i reduïren les exportacions. Això provocà la fallida de diversos bancs i la paralització de l’activitat industrial. Molts negocis familiars tancaren, la taxa d’atur augmentà i la producció anual caigué un 50% durant els tres anys següents.

 Políticament, la crisi causà la dissolució de la coalició, liderada per Herman Müller i el partit nazi aprofità la situació en que es trobava la república per entrar dins del panorama electoral. Convertint-se amb el segon partit més votat.

 Gràcies als bons resultats obtinguts en les eleccions, el NSDAP trobà noves fons de finançament, la qual cosa li proporcionà tenir més reputació i fama.

 Aquella curta legislació, 1930-1932, el govern de Heinrich Brüning va estar marcada per una extrema radicalització, tan política com popular. Es portaren a terme una sèrie de decrets que suspenien les garanties constitucionals del poble, com la llibertat de reunió o associació,per tal de salvar la república. Però aquestes decisions no causaren efectes immediats i el 1932 es tornaren a celebrar eleccions.

 En els comicis el partit nazi obtingué 230 escons, dos menys que la coalició, que necessitava el suport dels espartaquistes per obtenir la majoria. Però el KPD es negà a entrar dins de la coalició i els nazis reclamaren el seu govern sense tenir la majoria. La coalició s’hi negà i es convocà un altre cop eleccions. Els resultats seguiren essent els mateixos i el NSDAP tornà a ser imprescindible per formar un govern de dretes.

 Els nou cap de govern va ser Franz von Papen i davant la imposibilitat de formar una majoria deixà el govern a finals d’aquell mateix any. El substituí Kurt von Schleicher, un general de l’exèrcit d’origen prussià, d’ideologia moderada i amb una forta tendència a l’autoritarisme. Schleicher intentà aproximar-se al sector obrer derogant decrets fets per Papen i inicià un aproximament cap al sector més esquerrà del partit nazi, intentant així, trencar l’hegemonia dels NSDAP. Això va fer augmentar la reputació entre els industrials, els quals veien perillar els seus interessos davant les mesures socials preses per Schleicher. Com a resultat el Reichstag rebé fortes pressions per part dels principals capitalistes de l’estat per tal de que se li confiés el poder al NSDAP amb Hitler al poder.

 A principis del mes de gener de 1933, Schleicher proposà que es dissolgués el parlament i es celebressin noves eleccions, però aquest s’hi oposà i el 28 de gener Schleicher presentà la seva dimissió i cedií el poder a Hitler, el qual va prestar jurament a la república el 30 de gener.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s