Simbologia nazi

  • L’esvàstica

L’esvàstica o creu gamada és un símbol màgic que el trobem en tot l’àmbit eurasiàtic, al nord d’Àfrica i a tota Amèrica.

 El nom en sànscrit swastika significa gran fortuna i en l’actualitat encara continua essent un símbol molt estès per l’Índia com a invocador tradicional de la fortuna i la salut. En el budisme representa el cicle etern de la migració de les ànimes o samsara.

 Les hipòtesis del seu símbol primitiu son abundants. Se sap que entre les tribus germàniques servia com a amulet per foragitar als mals esperits però durant l’època nazi es creia que podia ser l’antic símbol solar. Si ens fixem amb la forma de l’esvàstica, les seves quatre branques angulars unides en un mateix punt central suggereixen una idea de rotació angular, combinant en un mateix signe les idees oposades de permanència i mobilitat. Al mateix temps també es pot interpretar com els quatre braços dels punts cardinals o com un moviment repetitiu de manera cíclica.

 El coneixement de l’esvàstica no es va popularitzar fins que entre el 1872-1873 Heinrich Schliemann va creure descobrir la localització de la ciutat de Troya a la zona que és actualment Turquia. Les abundants esvàstiques ornamentals que va trobar en diferents ceràmiques durant les excavacions li van fer pensar amb unes altres que havia trobat a la ribera del riu Oder a Alemanya. Aquest fet li va permetre relacionar les antigues tribus germàniques amb els grecs homèrics amb l’Índia i unir sota un mateix símbol ari les tradicions religioses orientals i Runes de Guimaraes (Portugal)occidentals. Posteriorment, Schliemann amb el seu ajudant antisemita, Émile Burnouf, va elaborar la teoria que afirmava que l’esvàstica reproduïa la posició dels focs sagrats vèdica i que havia sigut assimilada pel cristianisme en forma de creu. Explicaven en fet de que no s’hagués trobat en les regions tradicionalment semites afirmant que els jueus rebutjaven aquest símbol. La publicació d’aquesta teoria i la seva promoció va fer que el símbol de l’esvàstica s’arrelés en la mentalitat europea com el símbol ari per excel·lència.

 El fet de que l’esvàstica no estigués vinculada a cap partit polític, fos un signe conegut i tingués una àmplia tradició mil·lenària, va fer que s’establissin els precedent idonis per a què el partit nazi l’adoptés al 1920. Optaren per crear una bandera en que hi hagués una esvàstica negre destacada sobre un cercle blanc sobre un fons vermell. En el Mein Kampf, Hitler resumí la simbologia de la bandera nazi de la següent manera: “Com a nacionalsocialistes veiem el nostra bandera: en el vermell veiem el pensament social del moviment, en el blanc, el nacionalisme, i en l’esvàstica, la missió de lluitar per una victòria de l’home ari i, al mateix temps, també la victòria del treball productiu, que és i serà sempre antisemita”.

Per tal de contrarestar l’efecte propagandístic que va tenir l’esvàstica, el 1932 la SPD i més tard el KDP introduïren l’antisvàstica, un símbol propi per tal de convertir el nazisme amb les mateixes armes. Aquesta antisvàstica estava formada per tres fletxes dirigides al nostre programa reflectit en la terra i unides per una línia horitzontal. Aquestes tres fletxes represetaven l’activitat, la disciplina i la unitat, i es solia pintar sobre les esvàstiques dels cartells propagandístics nazis en un intent d’animar a la classe obrera perquè lluitessin en contra el feixisme i el capitalisme. Però aquest nou símbol no s’imposà amb gran consistència i fins a l’actualitat la seva utilització a quedat reduïda en el sector antifeixista, que al llarg del temps, ha donat diferents significats a les tres fletxes: Marx, Engels i Lenin; contra el nacionalisme, contra la monarquia i a per el consumisme, la Tercera Internacional; camperols, intel·lectuals i proletaris; la llibertat, la igualtat i la fretarnitat; ni amo, ni rei, ni déu. Però el més estès en l’actualitat es el que diu que les tres fletxes simbolitzen la llibertat, la igualtat i la solidaritat.

 Pel que fa l’esvàstica, en l’actualitat, continua essent el símbol per excel·lència de la ideologia nacionalsocialista i a Alemanya està prohibida la seva exhibició.

  • L’àguila

Des de l’antiguitat és el símbol principal del poder sobirà. El bec i les urpes representen les armes legítimes que té un Estat per defensar-se. Aquest símbol passà de l’Imperi Romà al Sacre Imperi Germànic i d’aquest al Tercer Reich, que com s’ha dir anteriorment volia ser la continuïtat dels dos imperis alemanys anteriors. Per tan no es estrany que volgués preservar la tradició d’un símbol que atribuïa al seu règim un símbol de legitimitat. 

A part d’aquest significat tradicional, el símbol nazi de l’àguila tenia una segona lectura vinculada al mite religiós que tenia aquest animal. Al ser considerada l’au que vola més alt, denotava la idea del poder que vigila i de control, es a dir l’autoritarisme.

 L’àguila nazi va tenir un paper molt importat en la iconografia del Tercer Reich i la podem trobar representada de diferents maneres i diferents llocs, però cal destacar la representació de l’emblema de l’uniforme de les SS. Aquest estava formada per una àguila planejant una calavera amb les tíbies creuades. L’emblema simbolitzava la victòria de la raça ària sobre la mort i al mateix temps, la necessitat d’incorporar la mort per sobreviure.

  • Salutació nazi

La salutació efectuada amb el braç dret alçat i el palmell de la mà cap a baix es procedeix de l’època de l’Imperi Romà i s’utilitzava per saludar el Cèsar. Durant l’Edat Contemporània va ser reprès pel feixisme italià en un intent d’establir una analogia entre el seu moviment i el passat gloriós que es va viure en la península Itàlica durant l’Edat Antiga. Paral·lelament també va ser adoptat pels moviments juvenils alemanys, que en la recerca de formes de vida alternatives, refusava la típica salutació burgesa i preferien alçar el braç dret mentre cridaven “Heil”. La inspiració feixista del nazisme va afavorir la seva posterior adopció com a salutació civil nazi i més tard militar.

 La salutació nazi es caracteritza per ser d’una forma suficientment aparatosa com per a què en una massa de milers de persones amb el braç en alt, una única omissió no pogués passar inadvertida. Aquesta característica facilitava els mecanismes de control totalitari de la població i asfixiava de manera simbòlica qualsevol intent de resistència ideològica.

La ideologia nazi

El nacionalsocialisme, també es pot definir com un moviment anticultural ja que, com hem pogut veure, estava basat en un conjunt de normes raonables i coherents, com era el cas del comunisme. Per als defensors del nazisme, aquest era el que denominaven Weltanschauung, la creença, la actitud davant la vida, una actitud global o filosofia quotidiana, la qual no està basada en el pensament racional.

 Per exemple, els dos llibres més destacats del nazisme, Mein Kampf i el Mite del segle XX, no son obres científiques on s’hi exposa una ideologia elaborada amb les seves hipòtesis i les seves conclusions, sinó que ens trobem amb una barreja de idees de diferents autors i de diferents èpoques que seleccionaren de manera “arbitraria” segons els convenia per defensar les seves creences irracionals.

 Els punts bàsic més importants de la ideologia nazi son:

· Supremacia racial:

La supremacia racial i en concret, el mite ari és el nucli de la ideologia nazi. S’originà en l’àmbit científic de la comparació lingüística i posteriorment en la antropologia racial, el nazisme el va dotar dels elements necessaris per atribuir-li una dimensió religiosa.

 Tot va començar el segle XVIII amb l’esperit anticlerical de la Il·lustració, el qual era díscol a acceptar el relat bíblic que deia que totes les races humanes descendien de Noè i que per tant de descendència jueva. Es per això que desplaçaren l’origen de la humanitat al Extrem Orient, al llarg del riu Ganges. Aquest nou plantejament va ser recolzat pel descobriment de l’indoeuropeu, on queda demostrat l’origen comú de les llengües. El fet de que el hebreu no guardés cap relació amb aquesta família lingüística va fer que s’accentués més la divisió de la humanitat entre aquests dos grups considerats antagònics.

 En el romanticisme, Friedrich Schlegel, difusor d’aquestes teories, va aprofundir en la diferenciació de les races ampliant el concepte de l’indoeuropeu, limitat fins aleshores a aspectes lingüístics, amb conceptes antropològics i socials. Schlegel estava convençut que la civilització tenia un origen indi i en la seva tesis defensava que hi havia una raça superior que s’havia estès per tot Occident aportant els seus coneixements i fundant els imperis.

 Durant el segle XIX, Jacob Grimm definí als grecs, romans, celtes i als germànics com el fruit de successives onades migratòries d’origen asiàtic. Aquesta definició, va fer renéixer la teoria de l’origen oriental de la humanitat i contribuí a que apareguessin noves teories com la de Christopher Lassen a l’any 1845, on va descriure a la raça ària com la antítesis positiva del poble jueu.

 A al 1807, varis autors suggeriren que l’origen de la civilització ària s’havia d’ubicar al nord d’Europa i que no havien emigrat a Àsia fins després de molt temps. Aquesta idea, allunyà encara més el mite ari del seu àmbit científic, dotant-lo d’una aurèola mística.

 A finals del segle XIX, el mite va anar expandint-se i ampliant el seu abast gràcies a les aportacions arqueològiques, que va permetre identificar l’esvàstica com a símbol racial, així com el creixement de l’esoterisme europeu, que va afavorir la formació del moviment sectari racista del ariosofisme, important font d’inspiració per la cosmovisió nazi.

 Va ser també a finals del segle XIX quan s’originà una definició més precisa de les característiques físiques i espirituals dels aris. Va ser llavors que se’ls atribuí el cabell ros, el crani allargat i ulls blaus. Al 1816 es va afirmar que “el igual només s’ha de reproduir amb el seu igual, tan els pobles humans com en el regne animal o vegetal”; aquesta afirmació va fer que el concepte de raça s’aproximes al de especie, això va provocar que la societat de l’època sentís culpabilitat a la hora de mesclar la sang amb la d’altres ètnies i els hi generava culpabilitat ja que adquirí, en poc temps, la noció de pecat.

 Durant la primera dècada del segle XX, cal destacar la figura de Houston Stewart Chamberlain, referent indiscutible en el àmbit de l’antropologia racial nazi, que contribuí a profunditzar en les característiques espirituals que diferenciaven, suposadament, els jueus dels aris. Una altre figura que es posà de moda va ser Helen Blavatsky, gràcies a les seves teories sobre les races que publicà al 1888 en el llibre Doctrina Secreta. Segons Blavatsky, la raça ària descendia era la cinquena raça que havia poblat el món des dels seus orígens i eren els descendents directes dels Atlants, que els considerava éssers superiors, de poders prodigiosos. Actualment, es creu que gràcies a les proves científiques del moment sobre el mite ari i les teories de Blavatsky van ser les dos peces clau per les que s’originà una nova branca del teosofisme, l’ariosofisme.

 Segons els ariosofistes, i principalment el seu ideòleg Lanz von Liebenfels i el seu antecessor Guido Von List, creien que la raça ària havia de ser purificada mitjançant la eugenèsia. Estaven convençuts que eren la única raça que generava cultura i que estaven destinats a dominar el món.

· Antisemitisme:

 Tot i amb la llarga i complexe historia del antisemitisme en món occidental, no hi ha cap altre nació ni moment històric, que hagi quedat estretament vinculada a la memòria de tothom com el de l’Alemanya nazi.

 Es pot considerar el segle XIX el primer punt d’inflexió de l’antisemitisme europeu, fins aleshores, l’odi cap als jueus estava vinculat a la religió però passà a ser per la raça, pel seu ésser. Tot i que en un principi els estudis racials no mostraven necessàriament una postura antisemita, passar la qüestió jueva i traslladar-la a paràmetres biològics va afavorir que les peculiaritats d’aquest col·lectiu deixessin d’analitzar-se per motius històrics i passessin a concebre’s com a qualitats pròpies d’una mateixa naturalesa. La definició de raça facilitava el pensament d’aquestes característiques com quelcom inamovible a ells.

 Cal dir, que actualment els mètodes de les ciències de la genètica han tingut cap prova irrefutable sobre aquest tema, així que molts menys resultats van poder obtenir els antropòlegs nazis i els seus antecessors, els quals destaques per deixar-se emportar per les estadístiques, els prejudicis i la intuïció. Per ells la definició de raça, lluny de ser una categoria científica, s’havia convertit en un instrument polític.

 A finals del segle XIX la qualitat de vida dels jueus va començar a assemblar-se a la dels cristians gràcies a la unificació dels costums i al progrés de la medicina. Però això no va fer acabar amb el mite d’origen darwinista social, en el que es deia que a causa de les persecucions i les difícils condicions de vida havien fet que mitjançant la selecció natural el poble jueu s’hagués fet més resistent a les adversitats. Si tenim en compte aquesta teoria, la ideologia ària anava errada ja que des d’aquest punt de vista darwinista la raça jueva hauria d’haver estat la raça superior i dominant.

 Aquesta paradoxa, demostra una vegada més, com el nazisme capgirava les teories que li convenien al seu favor. Tot i així ells ho arreglaven comparant els jueus amb les plagues, els paràsits o els bacteris; organismes que, tot hi haver demostrat un gran èxit biològic en la selecció natural, en termes culturals ocupaven una categoria inferior dins de l’escala dels éssers vius. Aquesta comparació, es potser la més nociva a la que va estar sotmesa el poble jueu. Walther Buch, jutge suprem del Partit Nazi va declara en diverses ocasions que la negació característica del jueu culminava en la negació a la pertinència a la raça humana, desnonant-la del seu lloc natural en la cadena dels éssers vius. Remarcava també que en la seva caiguda, no descendia només fins a la categoria animal sinó que descendia fins acabar al mateix nivell que els paràsits.

 La comparació que va tenir més èxit va se la dels jueus i els insectes i durant el Tercer Reich van sorgir variants d’aquesta comparació en la que es relacionaven els jueus amb els paràsits vegetals. S’acostumava a fer servir la metàfora de les males herbes que s’havien d’eradicar per tal de que el sòl alemany es pogués cultivar i donar bons fruits.

 Per irracional i demagògica que puguin semblar aquestes creences, el cert es que van ser molt ben assimilades pel col·lectiu nazi i va obrir les portes a la explicació ideològica de la solució final. La creença d’estar extingint una plaga social afavoria en l’execució i minimitzava el conflicte moral.

 En el transcurs del segle XIX, a mesura que es va anar consolidant el mite ari, en part com a conseqüència de la creació al mite jueu;"Els jueus fan les guerres més llargues, inicien les guerres" poc a poc es varen crear dos fronts. Per una part els jueus representaven els valors de la modernitat, mentre que els aris representaven els valors tradicionals i invariables. El mite jueu, va anar envaint el imaginari romàntic i no es d’estranyar que l’antisemitisme, dins d’aquest context, s’accentués a finals del segle XIX, amb la revolució industrial, la crisi burgesa i els avenços dels moviments obrers; aquests fets van causar en la societat una melangia per un món sòlid, intacte i conservador. Si generalitzem, podríem dir que la relació entre reacció i modernitat que va viure Europa a finals de segle es pot comparar amb el enfrontament entre aris i jueus.

 Aquesta por a la modernitat es relacionava amb les característiques que se li atribuïen a la raça jueva, considerada parasitària per falta d’un territori o nació pròpia en una època en la que el nacionalisme estava expandint-se molt ràpidament. La prohibició històrica de tenir una terra cristiana pròpia va mantenir als jueus allunyats de l’activitat agrària, la qual cosa va fer que es dediquessin majoritàriament al comerç, activitat que va experimentar una gran expansió a mesura que l’economia europea avançava cap al capitalisme. L’ideal romàntic de l’univers rural va accentuar la divisió entre el treball, suposadament, productiu i les activitats considerades improductives dels jueus.

 Més sorprenent és l’associació que va fer la propaganda nazi dels jueus amb el capitalisme i el comunisme. Segons Hitler, pels qui la idea de igualtat entre els homes, era jueu; i aquests si haguessin pogut, haurien començat per aconseguir la victòria de la democràcia iel parlamentarisme, substituint la personalitat del Lider per la força majoritària i seguidament, haurien substituït la democràcia per la dictadura del proletariat.

 Tot això alimentà la creença popular de que els jueus eren freds, mesquins, calculadors i materialistes. I d’aquí deriva el com se’ls va tractar durant el Tercer Reich.

 Els supervivents dels camps d’extermini i de concentració han relatat el tortuós procés de deshumanització al que eren sotmesos no donants-li menjar, vexant-los i cansant-los fins al punt de perdre tota la seva dignitat humana i veure’s convertides en criatures semisalvatges que es movien per l’instint de supervivència. Aquesta deshumanització ajudava als seus botxins a fer la seva feina.

 El procés de deshumanització començava quan se’ls hi prenia el nom i se’ls hi atribuïa un número. Aquest negació de la identitat individual la trobem també en la estrella de David que havien de dur per obligació tots els jueus per tal de poder-los distingir. Aquest aïllament social, que no va fer res més que fomentar el sentiment d’identitat jueva. Però el procés de deshumanització culminava amb el que els nazis anomenaven la solució final, els camps d’extermini. Aquesta “solució” es va fer molt discretament, per tal d’evitar la inevitable commoció del món.

· Expansionisme o espai vital:

 Considerat, juntament amb la idea de la raça, el concepte de l’espai vital és el segon dogma més important de la ideologia nazi. Va se ideada per Rudolf Kajéllen a principis del segle XX. Va desenvolupar la idea de l’espai vital a partir de les idees de Friedrich Ratzel, el qual defensava la teoria del determinisme geogràfic, i portant-les a l’extrem. En les seves tesis, Ratzel postulava que el desenvolupament humà estava condicionat per el seu entorn natural i la seva cultura.

 El 1915, es creia que hi havia una interrelació forçosa entre les imposicions geogràfiques i l’actuació política. L’extensió de l’espai vital que precisava una nació vindria determinada, en primer lloc, per la densitat demogràfica, així com el tipus de relació que hi hagués entre l’home i l’espai. Tot i que l’espai havia de ser necessàriament preexistent, la densitat de població que l’ocupa ho havia de fer en funció de les lleis de selecció i la simbiosi. Al sumar-se aquest tercer element, la població superava l’espai i s’aprofitava dels seus recursos energètics. És per això que tard o d’hora es produïa una mancança de béns i un augment demogràfic; i per tant, una necessitat d’expandir l’espai vital, la qual només es podia satisfer mitjançant una lluita de tots contra tots marcada per la llei de la victòria del més fort.

 En un principi, aquest concepte no va ser massa popular però va ser una gran excusa, que va permetre justificar el gran expansionisme de Hitler i també va ser una gran motivació objectiva per a la guerra.

 Segons Hitler, el fet de que Alemanya no hagués solucionat anteriorment el seu problema d’espai, havia sigut a causa dels fets històrics. No obstant, segons Hitler, havia arribat el moment de resoldre urgentment aquest problema en un plaç màxim de tres generacions, si es volia evitar el declivi demogràfic i la decadència final del poble alemany. Per aconseguir els seus objectius, Hitler esperava aliar-se amb Anglaterra, país al qual estava disposat a permetre total llibertat en el domini marítim a canvi del seu suport polític en la conquesta de l’espai vital terrestre, empresa que, com ja reconeixia en el Mein Kampf <<únicament podria succeir a costa de Russia>>.

 La concepció nazi de l’espai vital, està directament relacionada amb la ideologia de la sang i la terra, en la mesura en que s’entén per espai vital com la obtenció de nous territoris per a l’explotació agrícola i l’assentament permanent de la raça ària, buscant la integració social a costa de la germanització, expulsió o esclavització dels pobles autòctons. No obstant, la noció de l’espai vital també te connotacions culturals, pels quals, es va intentar fer palpable la necessitat d’integrar en el espai vital alemany els territoris on la seva cultura tenia una reminiscència germànica.

· L’autoritarisme:

Sistema polític centralitzat sota el lideratge d’un cabdill amb una densitat de població que en es caracteritza per la jerarquització dels individus i els llinatges. En aquests és demanada l’obediència inqüestionada a un cap, en el cas d’Alemanya el Füherer. Políticament, l’autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels subsistemes i l’oposició política és suprimida.

Documental sobre la vida de Hitler i sobre el context històric que el va portar a ser el cap del Tercer Reich:

la-segunda-guerra-mundial-1-hitler-el-lobo

EL NACIONALSOCIALISME

El nacionalsocialisme o nazisme va ser una doctrina política i una organització totalitària imposada a Alemanya entre 1933 i 1945 per Adolf Hitler, lider del partit nazi.

 L’Estat Nazi alemany es va denominar Tercer Reich, amb la intenció de marcar una continuïtat històrica amb els dos períodes imperialistes de la història d’Alemanya: el Primer Reich o Sacre Imperi romanogermànic i el Segon Reich o Imperi alemany.

 El govern del Tercer Reich estava basat en l’autoritarisme i la seva política exterior agressiva i militarista va conduir al món a la Segona Guerra Mundial.

 Les característiques ideològiques del nazisme alemany tenen les seves arrels en diverses corrents de pensament del segle XIX, com la psicologia de les masses, el relativisme, l’existencialisme, l’esoterisme alemany, el vitalisme, l’apologia de la violència, etc . Aquestes teories, coincidien en posar en dubte les idees il·lustrades del segle XVIII sobre el predomini de la raó. El nazisme desconfiava d’aquesta i es decantava per exaltar els sentiments, en especial l’ús de la força per tal d’imposar els seus propis criteris.

Es per això que el nazisme suposava una reacció contra les idees igualitàries desenvolupades per les dos ideologies bàsiques de la història contemporània d’Europa: el liberalisme i el socialisme. Els nazis, defensaven una concepció antiigualitària de la societat, del qual el seu eix vertebrador no era l’individu sinó l’èlit dirigent, representada per un partit únic i un estat totalitari.

 El nazisme significa també una reacció contra el moviment obrer i el socialisme al capdavant als sindicats obrers. El nacionalsocialisme, propugnava la creació de sindicats corporatius.

El naixement del Tercer Reich

Un cop al govern, Hitler va mantenir el radicalisme i es va afanyar per acaparar totes les parcel·les del poder, ignorant els socis de coalició. El primer pas va ser obtenir la dissolució del Reichtag i la convocatòria de noves eleccions el març de 1933, per reforçar el seu poder. La campanya electoral es va desenvolupar en un clima de violència extrema en que la les organitzacions paramilitars nazis (SA o Strumbteilung i SS Schutz Staffeln) van agredir contínuament els partits d’esquerres

En aquest ambient es va produir l’incendi del Reichstag el 27 de febrer. Els nazis van dir que aquest incident formava part d’un complot comunista i van aprofitar la situació per suspendre els drets fonamentals de la constitució i expulsar els comunistes del Reichstag.

El març del 1933, enmig d’un estat d’excepció, es van celebrar les eleccions. Malgrat la repressió contra els partits d’esquerres, el NSDAP no va aconseguir la majoria absoluta de la cambra i els nazis van haver-se d’aliar, un altre cop, amb els altres partits de dretes. D’aquesta manera, el nou Parlament va aprovar una llei de gran transcendència que atorgava al canceller plens poder durant quatre anys per promulgar lleis sense consultar el Reichstag; només els socialdemòcrates es van oposar a aquesta reforma. Hitler, va utilitzar aquesta llei per eliminar la resta de partits polítics i Alemanya es va convertir en una dictadura de partit únic.

Va ser aleshores quan Hitler va començar a construir el “nou estat”. Per fer-ho necessitava el suport de l’exèrcit i dels capitalistes. Per aconseguir-ho necessitava eliminar els elements radicals de les SA, ja que eren vistos per aquests sectors com una amenaça gairebé revolucionària. El 30 de juny, durant la Nit dels Ganivets Llargs, Hitler va ordenar l’assassinat del cap de la SA, Ernst Röhm, dels seus principals dirigents i també dels principals opositors

Amb la mort de Hindenburg, el president de la República, Hitler amb el suport de l’exèrcit, va associar la cancelleria a la presidència del Reich. Això va significar la subordinació de la Wehrmacht i de la policia al partit nazi. Les SS i la Gestapo, dirigides per Himmler, es van convertir en les garanties de la política del Tercer Reich.

Etapes de la República de Weimar

Primera etapa: 1919-1923

 Les eleccions constituents es van celebrar a principis del 1919 i va prendre possessió un govern de coalició presidit pel socialdemòcrata Scheidemann. El primer problema en el que es va tenir que enfrontar va ser la firma del tractat de pau de Versalles. Scheidemann es negà a firmar i dimití al juny d’aquell mateix any. El reemplaçà un altre socialdemòcrata, Gustav Adolf Bauer, que es va fer càrrec de la responsabilitat de la firma.

 Un cop firmat, per la força, el tractat de Versalles, l’assemblea constituent, la qual havia escollit com a seu central la ciutat de Weimar, va seguir amb l’elaboració de la constitució i el juliol de 1919 s’aprovà. Aquesta constitució es considerà molt democràtica per ser d’un país amb poca tradició democràtica. Es tractava d’un text complex i contradictori, on els elements inspirats en una concepció avançada i participativa de la de la democràcia es veien compensats per elements de tipus unanimistes i fins i tot autoritaris. Un exemple d’aquesta paradoxa seria la llei electoral, el vot femení i la instauració del referèndum en contraposició a l’elecció directa del president de la república i el recurs a poders extraordinaris.

 La segona part de la constitució de Weimar parlava dels drets i deures de la població. A part dels drets polítics, també parlava dels drets socials com la llibertat il·limitada d’associació, el reconeixement dels convenis col·lectius, el dret al treball, a la manutenció i l’aplicació d’un sistema d’assegurances pels treballadors i la seva família. Totes aquestes accions tenien com a objectiu garantir la vida digna de la població, però tot i així, el poble creia que aquella constitució era una imposició ja que no els havien deixat participar-hi i es propagà la idea de que la República havia reemplaçat l’Imperi sense que els seus principis de govern haguessin canviat.

 Per tal de reafirmar-se en la seva aposta per l’estat del benestar, els socialdemòcrates van prioritzar en el seu programa la socialització dels mitjans de producció o Vergeselleschaftung. Les nacionalitzacions o planificacions centralitzades, Zwangswirtschaft, tan sols foren beneficioses per alguns empresaris capitalistes aliats del govern del Reich i molt perjudicials per a la producció i els treballadors. A causa de la baixa popularitat que van tenir aquestes accions, els socialdemòcrates l’abandonaren responsabilitzant el seu fracàs als comunistes i als capitalistes, refusant els instruments de nacionalització. Van ser contradiccions i incoherències com aquestes que les que van allunyar als socialdemòcrates del poder.

Amb l’aparició dels Freikorps i les organitzacions de defensa (Wehrorganisationen), bandes armades formades pels oficials acomiadats de l’antic exèrcit imperial, s’ajuntaren amb els soldats desmobilitzats i els joves cadets, dels quals cap d’ells volien tornar a ser civils. Oferien protecció als terratinents i camperols, protegiren als civils dels atacs comunistes i defensaren les conquestes del front oriental. Donada la impossibilitat de dissoldre’ls els integraren en la Reichswehr. Aquests, negaven haver perdut la guerra i tan els civils com els militars varen tenir el sentiment d’haver estat derrotats durant la Guerra Mundial, en aquest context, la llegenda de la punyalada per l’esquena* els va permetre mantenir la creença de invencibilitat i culpar de la derrota als civils que els havien traït.

 Els primers temps de la República de Weimar van ser anys de crisis política, econòmica, financera i monetària, d’intents d’alçaments que turmentaren a la nova república fins l’any 1923.

Després de la radicalització per part dels comunistes a Baviera, a mitjans de 1919 el ministre de defensa Gustav Noske intentà eliminar l’oposició comunista amb una sagnant repressió. Com a conseqüència d’aquest fets resultaren assassinats centenars d’obrers, entre els quals destaca el líder comunista Leo Jogiches, successor de Liebknecht i Luxemburg.

Aprofitant el que estava passant amb els comunistes, la dreta reaccionaria atacà al règim republicà, primer a través del parlament i més tard, amb un intent de cop d’estat o Putsch liderat per Wolfgang Kapp i Whalther von Lüttwitz, aquests, utilitzaren el descontentament que hi havia en la Reichswehr per tenir una bona part de l’organització militar a favor seu. Noske, per tal de reprimir l’alçament demanà ajuda a la Reichswehr, però si negà al·legant que no dispararien als seus propis companys. El cop d’estat finalitzà al cap de quatre dies gràcies a la resistència obrera i popular.

 Per part de l’esquerra també i va haver un intent de cop d’estat, immediatament després del cop d’estat de Kapp, però va fracassar a causa de la gran repressió que va fer la Reichswehr.

 Aquest alçaments reobriren velles ferides i van tenir un impacte negatiu per la coalició, aquesta va haver de convocar eleccions i van patir pèrdues rellevants, especialment els socialdemòcrates; aquest vots perduts resultaren beneficiosos pels partits de dretes i els d’esquerra.

 A aquest problemes sociopolítics també cal afegir-hi els econòmic i els internacionals. Per a Alemanya, encara eren difícils les relacions diplomàtiques amb les grans potències europees, les quals el principal problema era la qüestió dels pagaments com a compensació dels danys causats durant la guerra. A Europa se sabia que l’import total de les reparacions paralitzaria l’economia alemanya i la deterioraria. Tot i així, el nou govern presidit per Joseph Wirth (SPD) es decantà per efectuar els primers pagaments, però aquesta política d’execució produí una deteniment en la inflació progressiva i en la millora de la situació financera interna.

 A finals de 1922 el govern de Wilhelm Cuno (Deusche Volkspartei) s’endarrerí amb els pagaments i França va tenir un motiu per ocupar militarment la regió del Ruhr. Cuno, desbordat pels esdeveniments va dissoldre el govern i cedí el poder a Gustav Stresemann (DVP) que juntament amb els socialdemòcrates van heretar una Alemanya enfonsada econòmicament. En aquells moments, des de començaments d’any, els preus havien pujat un 70% mentre que els salaris tan solos un 60%. A finals d’any la devaluació de la moneda va caure en picat, deixant la població endeutada. La Hisenda s’enfonsà i el govern intentà solucionar-ho imprimint paper-moneda, pensant que la devaluació s’aturaria. Però no funcionà, ans el contrari, com a conseqüència de la posta en circulació de més marcs causaren l’ensorrament de la moneda fins al punt de que el paper-moneda deixà de funcionar com a moneda de canvi i això produí el col·lapse total de l’economia alemanya. Fou aleshores quan Hjalmar Schacht, president del banc central, Reichsbank, i més tard ministre d’economia durant el Tercer Reich, substituí els antics bitllets per una nova moneda destinada al ús intern per tal de reactivar l’economia interna del país. Tot i que aquesta mesura va resoldre el problema de la hiperinflació i va permetre restablir l’economia, seguia havent-hi els mateixos problemes.

 Les diferències entre les classes socials s’intensificaren. La classe mitjana quedà arruïnada, els que tenien estalvis els van perdre i els que invertiren durant la inflació i s’endeutaren, van augmentar la seva economia. Tot i alguns casos excepcionals, la majoria de gent es desencantà amb el sistema republicà i començaren a veure amb bon ulls les noves ideologies, com la nacionalsocialista, que en aquells moments els hi donava la impressió que podia ser una alternativa factible i millor que la que tenien en aquells moments.

 En aquest context, es produí un altre intent de cop d’estat dirigit per Hitler. Des de 1921 Hitler havia estat difonent les idees del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP) o partit nazi a Baviera i en aquell moment, 1923, ja contava amb més de 50,000 membres. Pel cop d’estat també comptava amb el suport de les Sturmabteilung més coneguda com a SA. Tot i així el cop d’estat no prosperà. Hitler ho tornà a intentar a finals de 1923 assaltant el govern de Gustav von Kahr mentre aquest estava reunit i anuncià la constitució d’un nou govern on ell hi formaria part. Per celebrar el nou govern el NSDAP organitzà una desfilada, en la qual els partidaris de la república aprofitaren per insurreccionar als partidaris del nou govern. Com a resultat hi hagueren setze morts i Hitler fou condemnat a cinc anys de presó, dels quals només complí nou mesos i va ser aleshores on escriví el Mein Kampf.

 Tot i els contratemps que succeïren durant el 1923, a principis del 1924 la normalitat tornà a Alemanya. Per una banda els alçaments estaven controlats pel govern amb l’ajuda del l’exèrcit i per l’altre, Stresemann havia pres noves mesures econòmiques que havien ajudat a millorar la situació financera del país.

– Segona etapa: 1924-1929

Aquesta etapa es caracteritza per ser un període en que la República es consolidà i s’estabilitzà. També es destaca per l’increment del poder dels socialdemòcrates, els quals intentaren dissipar la creixent popularitat de l’ideologia nazi i el seu partit.

 Pel que fa la economia es va estabilitzar gràcies a la limitació de la demanda de béns que tot i que va fer augmentar la taxa d’atur, va permetre que es produís una reorganització en el pla de pagaments com a concepte de reparacions. Aquest pla, anomenat Dawes, estipulava que en sis anys la quantitat a abandonar hauria de ser assumible per la situació econòmica d’Alemanya i que passats aquests sis anys la xifra es re-calcularia segons la nova situació. El nou tractat també convenia que el Reichsbank seria reorganitzat sota la supervisió dels aliats i per evitar la inflació prohibiren descomptar els bons del Tresor, i s’obligava a mantenir de reserva, com a mínim, un 40% d’or i de divises del paper-moneda emès. Les conseqüències econòmiques d’aquesta nova mesura van ser positives ja que la disponibilitat de capital va afavorir en que es reactivessin les inversions, baixés la taxa d’atur i s’estabilitzes el sistema monetari.

– Tercera etapa: 1929-1933

El 1929 va significar per a Alemanya el principi de la crisi econòmica, social i política que acabaria amb la República de Weimar.

 El creixement econòmic de la dècada dels anys vint va frenar bruscament durant el 1929. Al mes d’octubre d’aquest any es produí la fallida de la borsa de Nova York, el qual provocà l’enfonsament de les inversions i de l’activitat econòmica dels Estats Units. La superioritat d’aquest país va fer que la crisi adquirís una dimensió mundial, que es prolongà durant la dècada dels trenta.

 L’enfonsament de la borsa de Nova York, el crac del 29, va ser el detonant de la crisi econòmica. Aquesta, es produí a causa de la crisi dels sectors industrials com el tèxtil, el carbó i la siderúrgia; per la crisi permanent que patia l’agricultura i per la crisi del sector de la construcció. Tot i aquests factors, la causa principal de l’enfonsament de la borsa de Nova York va ser l’increment del valor de les accions entre el 1927 i el primer trimestre de 1929, que tot i la seva fràgil situació, a causa de l’estancament econòmic i el creixement desmesurat de les accions creà una gran bombolla especulativa.

 A causa de la bombolla especulativa, les accions van començar a baixar com a conseqüència de la contracció de la producció i de l’ocupació. Però no va ser fins el 24 d’octubre, més conegut com a Dijous Negre, quan les cotitzacions van disminuir i es sembrà el pànic entre els que havien comprat les accions de crèdit. Els accionistes van intentar desfer-se’n abans de que el seu valor inicial caigués de forma desmesurada. Com a resultat, més de 29,5 milions d’accions es van oferir a la venda amb una demanda quasi nul·la i el mercat es col·lapsà enfonsant els valors borsaris, els quals no es van començar a recuperar fins al 1933.

 L’enfonsament de la borsa provocà una reacció en cadena que aturà l’economia nord-americana i donà pas a una llarga crisi anomenada Gran Depressió.

 La Gran Depressió, com a la resta del món, també afectà a Alemanya. Els préstecs dels Estats Units per pagar les reparacions de la guerra cessaren i tingueren, com passà durant el 1923, noves conseqüències. Els aliats retiraren el seu capital, tancaren mercats i reduïren les exportacions. Això provocà la fallida de diversos bancs i la paralització de l’activitat industrial. Molts negocis familiars tancaren, la taxa d’atur augmentà i la producció anual caigué un 50% durant els tres anys següents.

 Políticament, la crisi causà la dissolució de la coalició, liderada per Herman Müller i el partit nazi aprofità la situació en que es trobava la república per entrar dins del panorama electoral. Convertint-se amb el segon partit més votat.

 Gràcies als bons resultats obtinguts en les eleccions, el NSDAP trobà noves fons de finançament, la qual cosa li proporcionà tenir més reputació i fama.

 Aquella curta legislació, 1930-1932, el govern de Heinrich Brüning va estar marcada per una extrema radicalització, tan política com popular. Es portaren a terme una sèrie de decrets que suspenien les garanties constitucionals del poble, com la llibertat de reunió o associació,per tal de salvar la república. Però aquestes decisions no causaren efectes immediats i el 1932 es tornaren a celebrar eleccions.

 En els comicis el partit nazi obtingué 230 escons, dos menys que la coalició, que necessitava el suport dels espartaquistes per obtenir la majoria. Però el KPD es negà a entrar dins de la coalició i els nazis reclamaren el seu govern sense tenir la majoria. La coalició s’hi negà i es convocà un altre cop eleccions. Els resultats seguiren essent els mateixos i el NSDAP tornà a ser imprescindible per formar un govern de dretes.

 Els nou cap de govern va ser Franz von Papen i davant la imposibilitat de formar una majoria deixà el govern a finals d’aquell mateix any. El substituí Kurt von Schleicher, un general de l’exèrcit d’origen prussià, d’ideologia moderada i amb una forta tendència a l’autoritarisme. Schleicher intentà aproximar-se al sector obrer derogant decrets fets per Papen i inicià un aproximament cap al sector més esquerrà del partit nazi, intentant així, trencar l’hegemonia dels NSDAP. Això va fer augmentar la reputació entre els industrials, els quals veien perillar els seus interessos davant les mesures socials preses per Schleicher. Com a resultat el Reichstag rebé fortes pressions per part dels principals capitalistes de l’estat per tal de que se li confiés el poder al NSDAP amb Hitler al poder.

 A principis del mes de gener de 1933, Schleicher proposà que es dissolgués el parlament i es celebressin noves eleccions, però aquest s’hi oposà i el 28 de gener Schleicher presentà la seva dimissió i cedií el poder a Hitler, el qual va prestar jurament a la república el 30 de gener.