Antecedents

Alemanya: situació sociopolítica després de la Primera Guerra Mundial

 A finals de la Primera Guerra Mundial, Alemanya es trobava a punt del col·lapsar-se militarment i econòmicament. Davant de l’ofensiva dels Aliats (França, Gran Bretanya, Japó, Itàlia, Romania, Portugal, Estats Units i Grècia) l’agost de 1918 l’alt comandament de l’exèrcit es reuní i es qüestionà la viabilitat de guanyar la guerra i reconegué que era inútil seguir lluitant. No volia que els aliats sabessin l’estat en el que es trobava l’exèrcit i molt menys veure’s incapaços de detenir els seus atacs. Es per això que l’alt comandament decidí negociar per salvar l’exèrcit. A finals del mes de setembre de 1918 demanaren al govern del segon Reich l’armistici immediat, va ser llavors quan els polítics s’adonaren de que la guerra estava perduda.

 Al mes de novembre, amb una revolució interna, una guerra estancada, l’Imperi Austro-Hongarès destrossat per les disputes ètniques i les pressions de l’alt comandament de l’exèrcit; el Kàiser Guillem II va abdicar, juntament amb el cap de l’alt comandament, deixant una situació social i econòmica desastrosa pel nou govern provisional liderat pel parit socialdemòcrata.

 El partit Sozialdemokratische Partei Deutschlands(SPD) eren marxistes domesticats i afeblits que havia predominat durant l’arribada de Lenin al poder. Aquest partit estava format pels funcionaris dels sindicats obrers i constituïen un grup essencialment conservador preocupat per mantenir el que ja havien aconseguit fins aleshores, que per aconseguir més millores socials. Abans del 1917, els socialdemòcrates es consideraven d’esquerres, però amb la Revolució bolxevic a Rússia, i els nous elements comunistes que aparegueren a Alemanya, van desplaçar el SPD al centre del panorama polític de l’època.

 Els “nous” comunistes agrupats en el partit Espartaquista qualificaven als socialdemòcrates com a reaccionaris i traïdors al moviment de la classe obrera. El partit o lliga espartaquista prové, en un principi de la Unabhängige Sozialdemokratische Partei Deutschlands (USPD) i a causa de les noves influències comunistes i de la situació social evolucionà fins a ser un partit revolucionari. Consideraven que la revolució soviètica, amb alguns matisos i esmenant els errors comesos per Lenin pel que fa el tema de les llibertats individuals, era possible. Pensaven que els proletaris havien de tenir el control de les institucions burgeses i reemplaçar-les amb els seus propis òrgans representatius, formats exclusivament per membres del seu partit, per tal d’aconseguir una democràcia real, sense terror ni repressió. Tot i la seva ideologia d’esquerres i els seus esforços per assolir el poder foren en và, a causa del baix nombre de simpatitzants sumat a l’efecte negatiu que havia tingut la revolució soviètica en l’opinió pública.

 Mentre es prenia la decisió de transferir el poder a una Assemblea Constituent i la data de la seva aplicació, el partit Espartaquista, dirigit per Karl Liebknecht i per Rosa de Luxemburg, intentaren dur a terme una revolució proletària a Alemanya mitjançant la Divisió Marina del Poble (Volkmarinedivision). En un primer moment semblà possible que Alemanya fos governat sota un règim comunista i que els Espartaquistes aconseguissin imposar la dictadura del proletariat. Però el Govern Provisional dirigit pel partit socialdemòcrata sufocà l’alçament amb l’ajuda dels Freikorps o cossos lliures. Com a resultat els dirigents espartaquistes varen ser detinguts i assassinats.

 Finalment es pogueren celebrar les eleccions, les sessions del l’assemblea constituent i la proclamació de la Constitució de Weimar. Els socialdemòcrates aconseguiren formar govern a Prússia i a altres länders gràcies al suport dels nacionalistes, del dissolt exèrcit imperial i dels Freikorps. Des d’aleshores, els socialdemòcrates van estar en mans de la dreta qui tenia poder més enllà del parlamentari.

El tractat de Versalles

 El tractat de Versalles va tenir com a objectiu principal establir les clàusules de rendició d’Alemanya. Clemenceau, el primer ministre de França, va pressionar perquè s’imposessin a Alemanya unes condicions econòmiques i territorials molt dures, la fes única responsable de la guerra i l’obligués a reparar els danys causats. Es creà la figura del criminal de guerra, que afectà al kàiser Guillem II i els generals Hindemburg i Ludendorff.

 A causa del tractat o Diktat (imposició), com l’anomenaren posteriorment el poble alemany, Alemanya va restituir Alsàcia i Lorena a França i Schleswig-Holstein a Dinamarca. La Prússia oriental va quedar separada d’Alemanya amb la creació del passadís de Danzig i l’Alta Silèsia va ser incorporada a Polònia. Per altre banda, van prohibir a Alemanya tenir marina, aviació de guerra i armes pesants i només podia disposar d’un exèrcit de 100.000 homes. També se li imposà el pagament de 60.000 milions de marcs en cinc anys com a indemnització pels danys causats.

 El 22 de juny, l’Assemblea alemanya va acceptar totes les condicions i el tractat va ser signat l’endemà en el Saló dels Miralls del Palau de Versalles, el mateix lloc on, l’any 1871 s’havia proclamat l’Imperi Alemany.

Text complert del tractat del Versalles (en anglès): http://www.firstworldwar.com/source/versailles.htm

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s