FILMOGRAFIA

AMEN

Director: Costa-Gavras

Any: 2002

Sinopsi: Es narra la complicitat amb la que el Vaticà i diferents països van tolerar que el Tercer Reich exterminés a milers de jueus abans i durant la Segona Guerra Mundial. Està basada en l’obra de Rolf Hochhuth, El vicari.

L’ÀNGEL BLAU

Director: Josef Stenberg

Any: 1930

Sinopsi: Adaptació cinematogràfica de la novel·la de Heinrich Mann, El Professor Unrath. Narra la relació entre un professor i una cabaretera mentre que retrata la imatge de la decadència de la baixa burgesia alemanya, la qual acaba aportant al nazisme una part dels seus efectius.

EL GRAN DICTADOR

Director: Charles Chaplin

Any: 1940

Sinopsi: Un humil barber jueu es confós pel dictador de Tomania, un tirà que culpa als jueus de la crisi que viu el país. Mentre que aquest és confós pel barber i l’envien a un camp de concentració.

EL GABINET DEL DOCTOR CALIGARI

Director: Robert Wiene

Any: 1920

Sinopsi: Dos amics visiten una fira en la que un tal Dr. Caligari  un endeví. Un dels amics li pregunta al vident fins quan viurà i com a resposta rep que no viurà més enllà d’aquella nit. Al matí següent el jove apareix assassinat a la seva habitació. L’amic del mort sospita de l’endeví i del doctor i els comença a investigar.

EL HUNDIMIENTO

Director: Oliver Hirschbiegel

Any: 2004

Sinopsi: Narra els últims successos que van viure Hitler i els seus seguidors més pròxims abans de la caiguda del Tercer Reich. Està basada en el llibre de Joachim Fest, Der Untergang, que a la seva vegada està basada en les memòries de Albert Speer i Traudl Junge.

EL LLIBRE NEGRE

Director: Paul Verhoeven

Any: 2006

Sinopsi: Després de veure com els nazis executen la seva família, una jove jueva s’uneix a la resistència nazi. Aquesta, li encomana la missió d’infiltrar-se a la caserna general nazi i obtenir informació que sigui útil per tal d’alliberar uns companys que han estat capturats.

EL PIANISTA

Director: Roman Polanski

Any: 2002

Sinopsi: Narra la història d’un pianista polonès d’origen jueu viu que amb la seva família en el gueto de Varsòvia quan els alemanys invadeixen Polònia i de com aconsegueix evitar la deportació a un camp de concentració gràcies a l’ajuda dels amics.

EL REI SOLDAT

Director: Hans Steinhoff

Any: 1935

Sinopsi: Pel·lícula propagandística narra la vida de Frederic I de Prússia, un dels personatges que els nazis mitificaren per simbolitzar l’esperit nacionalista alemany.

EL REINADO DEL MAL

Director: Christian Duguay

Any: 2003

Sinopsi: Aquesta mini sèrie, narra els successos que passaren a Alemanya des de la caiguda de la República de Weimar fins a l’ascens del poder de Hitler.

LA CAIXA DE MÚSICA

Director: Costa-Gavras

Any: 2007

Sinopsi: Un immigrant hongarès instal·lat als Estats Units es acusat en l’actualitat de ser un criminal de guerra nazi. La seva filla, una advocada de prestigi, convençuda de la seva innocència decideix defensar-lo.

LA LLISTA DE SCHINDLER

Director: Steven Spielberg

Any: 1993

Sinopsi: Schindler inicialment aprofita la situació que viu Polònia després de la invasió nazi per crear una fàbrica beneficiant-se de la mà d’obra que li proporcionaven dels camps de treball. Però aviat intentarà ajudar als seus treballadors impedint que se’ls enduguin als camps d’extermini.

ELS FALSIFICADORS

Director: Stefan Ruzowitzky

Any: 2007

Sinopsi: Basada en un fet real. Narra la Operació Bernhard, un plà secret ideat pels nazis per desestabilitzar l’economia del Regne Unit inundant el país amb bitllets falsos.

WEBGRAFIA


http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/periode-dentreguerres/

http://www.annefrank.org/es

http://www.mundohistoria.org/blog/articulos_web/la-alemania-la-pre-guerra-1914

http://www.multilingualarchive.com/ma/enwiki/es/German_Empire

http://www.laguia2000.com/alemania/la-republica-de-weimar

http://www.claseshistoria.com/fascismos/demoalemania.htm

http://ocw.usal.es/humanidades/historia-contemporanea-de-europa-siglo-xx/contenidos/tema5.pdf

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/nazisme/

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/6-historia-contemporania/6-1-historia-del-mon-contemporani/3-3-el-mon-en-el-periode-d%E2%80%99entreguerres/

BIBLIOGRAFIA

FRIAS NÚÑEZ, MARCELO: Las democracias parlamentarias en el período de entreguerras. Ed. Akal. Madrid, 1990.

MINERBI, ALESSANDRA: A new illusstrated history of the nazis. Ed. F+W. Florencia, 2005

PAUWELS L. I BERGIER J.: La rebelión de los brujos. Ed. Plaza & Janes. Barcelona, 1978.

ROA LLAMAZARES, CÉSAR: La república de Weimar. Ed. Catara. Madrid, 2010.

SALA ROSE, ROSA: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo. Ed. Quaderns Crema. Barcelona, 2003.

TACCHI, FRANCESCA I DE ANDRÉS, JESÚS: Atlas ilustrado del facismo. Ed. Susaeta. Madrid, 2009.

THORNTON, M.J.: El nazismo 1918-1945. Ed. Oikos-tau. Barcelona 1967.

WEITZEL, FRITZ: Las ceremonias de la orden SS. Ed. Avalon. Buenos Aires 2001.

Revistes:

VICH SÁEZ, SEGI I VALLS, XAVIER: Las oscuras raíces del Tercer Reich, “Historia y vida”, nº 516, març del 2011, pàg 34-41.

VICH SÁEZ, SEGI I VALLS, XAVIER: La expedición nazi al Tíbet, “Historia y vida”, nº 516, març del 2011, pàg 42-49.i

CONCLUSIONS

La causa principal del fracàs de la República de Weimar va ser la incapacitat del sistema governamental per resoldre la crisi econòmica i política que conduïren a Alemanya a adoptar un règim autoritari davant l’amenaça de la revolució comunista.Tot i així hi han altres factors que provocaren el seu fracàs. Aquest son:

  • Econòmics: Els pagaments com a compensació pels danys causats durant la Primera Guerra Mundial i posteriorment, l’enfonsament de l’economia a causa del Crac del 29, que provocà una inflació dels preus i l’augment de l’atur, accentuant d’aquesta manera la crisi social i política.
  • Socials: la frustració i el descontentament social originat a partir de la derrota d’Alemanya durant la Gran Guerra afavoriren a l’ascens del nazisme, ja que aquest adreçaven el seu discurs a la classe obrera, la qual passava grans dificultats per subsistir i formava un sector vulnerable en un context de crisi econòmica.
  • Polítics: la inestabilitat econòmica i social afavoriren la inestabilitat política. El sistema democràtic de la República de Weimar va ser concebut sense que Alemanya hagués tingut una tradició democràtica i amb uns partits polítics inestables i febles que afavorien la radicalització dels bàndols d’esquerra i de dreta, els quals es presentaven com l’alternativa possible del model polític existent.
  • Nacionalistes: la pèrdua de territori alemany després del Tractat de Versalles desagradà als nacionalistes. Aquest fet originà que els sectors més nacionalistes es despertes un ressentiment i un esperit de reivindicació nacional, la qual afavorí l’actitud agressiva envers l’exterior

Tots aquest factors afavoriren l’ascens del nazisme al poder, el qual, com la majoria d’ideologies totalitàries es caracteritza per:

  • La subordinació de l’individu a l’estat. El govern té el control polític, social, econòmic i cultural de l’Estat.
  • Supressió de les llibertats individuals i el rebuig del sistema democràtic, ja que consideraven que aquest qüestionava la vulnerabilitat del govern en els resultats de les eleccions.
  • Prohibició dels partits polítics i sindicats. Aquest foren substituïts per un partit únic i un sindicat controlat per membres pròxims al règim.
  • Supremacia d’uns ciutadans per damunt del altres. En el cas d’Alemanya, l’exaltació del la “raça” ària per sobre de la resta de “races”, especialment la jueva.
  • L’ús de la violència per aconseguir els objectius proposats. El fet més característic d’aquesta violència és la construcció dels camps de concentració i d’extermini.
  • Víctimes justificades per la seva ideologia i els seus objectius.
  • Veneració del lider. Hitler es convertí en una figura que s’havia d’idolatrar com si fos un superhome.
  • La utilització de propaganda i de grans concentracions per enaltir la figura del führer i el regim.
  • L’adoctrinament de la joventut com a garantia de la supervivència del règim.

Amb tot això podem arribar a la conclusió que durant la República de Weimar es van generar una sèrie de condicions favorables per a que triomfés el nazisme. Però tot i ser la principal causa també s’ha de tenir en compte altres factors que no s’han desenvolupat en la seva totalitat en aquest blog, com ara les ideologies nacionalistes, ocultistes, xenòfobes i racistes que es desenvoluparen durant l’últim terç del segle XIX i la primer quart del segle XX a Europa.

El mite de l’Atlàntida

Les fonts originals d’aquest mite ens han arribat gràcies a la menció que va fer Plató en el Timeó. Segons el filòsof grec, l’Atlàntida era una gran illa amb una gran riquesa que es localitzava a davant de l’estret de Gibraltar. Els seus habitants, els atlants, pretenien dominar el món, però van ser vençuts pels atenencs i nou mil anys més tard, a causa d’un fenomen natural, l’illa va desaparèixer. Actualment, es segueix discutint si el mite de l’Atlàntida es basa en un fet real o és pura ficció.

A finals del segle XVII, l’historiador suec Olof Rudbeck, va ubicar a Escandinàvia l’Atlàntida platònica, que ell identificava com el paradís bíblic, convertint la cultura atlant la més antiga de tota la humanitat i anticipant-se al que després es convertiria en mite.

El poder seductor d’aquest mite va propicià que fos introduït i reinterpretat pel ocultisme eruropeu. Helen Blavatsky, en La Doctrina Secreta desenvolupà una teoria racial de l’evolució humana, en la qual la dividia en set grans cicles marcats per l’ascens i la caiguda d’aquestes set grans races originals. Segons Blavatsky, la quarta raça hauria estat la dels atlants i els descrivia com a uns gegants dotats d’un gran poder psíquic i d’una tecnologia que funcionava gràcies a l’energia còsmica. I que els atlants foren els antecessors de la raça ària, o com l’anomenà en la seva teoria, la cinquena raça primitiva.

L’ocultisme, com s’ha dit anteriorment en el post en que es parla de l’antisemitisme, tingué una enorme influència en els pioners i els seguidors de l’ariosofisme, entre els que destaca Guido von List, el qual va relacionar les set races que promogué Blavatsky amb la cultura nòrdica. El seu predecessor, Lanz von Liebenfels li afegí a aquesta teoria elements del darwinisme social. Els hi atribuïa en els atlants poders sobrenaturals i els considerà els primers ancestres dels que es tenien notícia de la raça actual. Segons Lanz, els atlants s’haurien dividit en subespècies pures i subespècies bestials. I la mescla d’aquestes dues subespècies hauria donat com a resultat la cinquena raça o la raça ària.

En la primera meitat del segle XX trobem noves i diferents reinterpretacions del mite, les quals ajudaren a crear les bases idònies per les hipòtesis dels principals teòrics nazis. Alfred Rosenberg assenyalà la possibilitat que l’Atlàntida hagués estat el centre cultural de la raça nòrdica i especulava que Islàndia podia ser un tros del continent perdut. Pel que fa Himmler, va intentar dur el mite al terreny científic i el sotmeté a diferents investigacions portades a terme per la SS. Aquesta, desenvolupà una tesi en la que postulava que l’Atlàntida hauria tingut una gran riquesa cultural, la qual s’hauria estès per tot el món i que s’hauria vist aniquilada per una catàstrofe còsmica. Les proves que aportava aquesta investigació sobre el fi del continent van ser les visions apocalíptiques que es troben a La Bíblia i a la Edda.

El fet que el mite de l’Atlàntida oferís la possibilitat d’ubicar històricament i geogràficament l’origen de la raça ària en un context llegendari i tradicional va permetre als ideòlegs nazis constituí el seu mite fundacional i engrandir de forma espiritual el perill que suposava el mestissatge. 

Simbologia nazi

  • L’esvàstica

L’esvàstica o creu gamada és un símbol màgic que el trobem en tot l’àmbit eurasiàtic, al nord d’Àfrica i a tota Amèrica.

 El nom en sànscrit swastika significa gran fortuna i en l’actualitat encara continua essent un símbol molt estès per l’Índia com a invocador tradicional de la fortuna i la salut. En el budisme representa el cicle etern de la migració de les ànimes o samsara.

 Les hipòtesis del seu símbol primitiu son abundants. Se sap que entre les tribus germàniques servia com a amulet per foragitar als mals esperits però durant l’època nazi es creia que podia ser l’antic símbol solar. Si ens fixem amb la forma de l’esvàstica, les seves quatre branques angulars unides en un mateix punt central suggereixen una idea de rotació angular, combinant en un mateix signe les idees oposades de permanència i mobilitat. Al mateix temps també es pot interpretar com els quatre braços dels punts cardinals o com un moviment repetitiu de manera cíclica.

 El coneixement de l’esvàstica no es va popularitzar fins que entre el 1872-1873 Heinrich Schliemann va creure descobrir la localització de la ciutat de Troya a la zona que és actualment Turquia. Les abundants esvàstiques ornamentals que va trobar en diferents ceràmiques durant les excavacions li van fer pensar amb unes altres que havia trobat a la ribera del riu Oder a Alemanya. Aquest fet li va permetre relacionar les antigues tribus germàniques amb els grecs homèrics amb l’Índia i unir sota un mateix símbol ari les tradicions religioses orientals i Runes de Guimaraes (Portugal)occidentals. Posteriorment, Schliemann amb el seu ajudant antisemita, Émile Burnouf, va elaborar la teoria que afirmava que l’esvàstica reproduïa la posició dels focs sagrats vèdica i que havia sigut assimilada pel cristianisme en forma de creu. Explicaven en fet de que no s’hagués trobat en les regions tradicionalment semites afirmant que els jueus rebutjaven aquest símbol. La publicació d’aquesta teoria i la seva promoció va fer que el símbol de l’esvàstica s’arrelés en la mentalitat europea com el símbol ari per excel·lència.

 El fet de que l’esvàstica no estigués vinculada a cap partit polític, fos un signe conegut i tingués una àmplia tradició mil·lenària, va fer que s’establissin els precedent idonis per a què el partit nazi l’adoptés al 1920. Optaren per crear una bandera en que hi hagués una esvàstica negre destacada sobre un cercle blanc sobre un fons vermell. En el Mein Kampf, Hitler resumí la simbologia de la bandera nazi de la següent manera: “Com a nacionalsocialistes veiem el nostra bandera: en el vermell veiem el pensament social del moviment, en el blanc, el nacionalisme, i en l’esvàstica, la missió de lluitar per una victòria de l’home ari i, al mateix temps, també la victòria del treball productiu, que és i serà sempre antisemita”.

Per tal de contrarestar l’efecte propagandístic que va tenir l’esvàstica, el 1932 la SPD i més tard el KDP introduïren l’antisvàstica, un símbol propi per tal de convertir el nazisme amb les mateixes armes. Aquesta antisvàstica estava formada per tres fletxes dirigides al nostre programa reflectit en la terra i unides per una línia horitzontal. Aquestes tres fletxes represetaven l’activitat, la disciplina i la unitat, i es solia pintar sobre les esvàstiques dels cartells propagandístics nazis en un intent d’animar a la classe obrera perquè lluitessin en contra el feixisme i el capitalisme. Però aquest nou símbol no s’imposà amb gran consistència i fins a l’actualitat la seva utilització a quedat reduïda en el sector antifeixista, que al llarg del temps, ha donat diferents significats a les tres fletxes: Marx, Engels i Lenin; contra el nacionalisme, contra la monarquia i a per el consumisme, la Tercera Internacional; camperols, intel·lectuals i proletaris; la llibertat, la igualtat i la fretarnitat; ni amo, ni rei, ni déu. Però el més estès en l’actualitat es el que diu que les tres fletxes simbolitzen la llibertat, la igualtat i la solidaritat.

 Pel que fa l’esvàstica, en l’actualitat, continua essent el símbol per excel·lència de la ideologia nacionalsocialista i a Alemanya està prohibida la seva exhibició.

  • L’àguila

Des de l’antiguitat és el símbol principal del poder sobirà. El bec i les urpes representen les armes legítimes que té un Estat per defensar-se. Aquest símbol passà de l’Imperi Romà al Sacre Imperi Germànic i d’aquest al Tercer Reich, que com s’ha dir anteriorment volia ser la continuïtat dels dos imperis alemanys anteriors. Per tan no es estrany que volgués preservar la tradició d’un símbol que atribuïa al seu règim un símbol de legitimitat. 

A part d’aquest significat tradicional, el símbol nazi de l’àguila tenia una segona lectura vinculada al mite religiós que tenia aquest animal. Al ser considerada l’au que vola més alt, denotava la idea del poder que vigila i de control, es a dir l’autoritarisme.

 L’àguila nazi va tenir un paper molt importat en la iconografia del Tercer Reich i la podem trobar representada de diferents maneres i diferents llocs, però cal destacar la representació de l’emblema de l’uniforme de les SS. Aquest estava formada per una àguila planejant una calavera amb les tíbies creuades. L’emblema simbolitzava la victòria de la raça ària sobre la mort i al mateix temps, la necessitat d’incorporar la mort per sobreviure.

  • Salutació nazi

La salutació efectuada amb el braç dret alçat i el palmell de la mà cap a baix es procedeix de l’època de l’Imperi Romà i s’utilitzava per saludar el Cèsar. Durant l’Edat Contemporània va ser reprès pel feixisme italià en un intent d’establir una analogia entre el seu moviment i el passat gloriós que es va viure en la península Itàlica durant l’Edat Antiga. Paral·lelament també va ser adoptat pels moviments juvenils alemanys, que en la recerca de formes de vida alternatives, refusava la típica salutació burgesa i preferien alçar el braç dret mentre cridaven “Heil”. La inspiració feixista del nazisme va afavorir la seva posterior adopció com a salutació civil nazi i més tard militar.

 La salutació nazi es caracteritza per ser d’una forma suficientment aparatosa com per a què en una massa de milers de persones amb el braç en alt, una única omissió no pogués passar inadvertida. Aquesta característica facilitava els mecanismes de control totalitari de la població i asfixiava de manera simbòlica qualsevol intent de resistència ideològica.

La ideologia nazi

El nacionalsocialisme, també es pot definir com un moviment anticultural ja que, com hem pogut veure, estava basat en un conjunt de normes raonables i coherents, com era el cas del comunisme. Per als defensors del nazisme, aquest era el que denominaven Weltanschauung, la creença, la actitud davant la vida, una actitud global o filosofia quotidiana, la qual no està basada en el pensament racional.

 Per exemple, els dos llibres més destacats del nazisme, Mein Kampf i el Mite del segle XX, no son obres científiques on s’hi exposa una ideologia elaborada amb les seves hipòtesis i les seves conclusions, sinó que ens trobem amb una barreja de idees de diferents autors i de diferents èpoques que seleccionaren de manera “arbitraria” segons els convenia per defensar les seves creences irracionals.

 Els punts bàsic més importants de la ideologia nazi son:

· Supremacia racial:

La supremacia racial i en concret, el mite ari és el nucli de la ideologia nazi. S’originà en l’àmbit científic de la comparació lingüística i posteriorment en la antropologia racial, el nazisme el va dotar dels elements necessaris per atribuir-li una dimensió religiosa.

 Tot va començar el segle XVIII amb l’esperit anticlerical de la Il·lustració, el qual era díscol a acceptar el relat bíblic que deia que totes les races humanes descendien de Noè i que per tant de descendència jueva. Es per això que desplaçaren l’origen de la humanitat al Extrem Orient, al llarg del riu Ganges. Aquest nou plantejament va ser recolzat pel descobriment de l’indoeuropeu, on queda demostrat l’origen comú de les llengües. El fet de que el hebreu no guardés cap relació amb aquesta família lingüística va fer que s’accentués més la divisió de la humanitat entre aquests dos grups considerats antagònics.

 En el romanticisme, Friedrich Schlegel, difusor d’aquestes teories, va aprofundir en la diferenciació de les races ampliant el concepte de l’indoeuropeu, limitat fins aleshores a aspectes lingüístics, amb conceptes antropològics i socials. Schlegel estava convençut que la civilització tenia un origen indi i en la seva tesis defensava que hi havia una raça superior que s’havia estès per tot Occident aportant els seus coneixements i fundant els imperis.

 Durant el segle XIX, Jacob Grimm definí als grecs, romans, celtes i als germànics com el fruit de successives onades migratòries d’origen asiàtic. Aquesta definició, va fer renéixer la teoria de l’origen oriental de la humanitat i contribuí a que apareguessin noves teories com la de Christopher Lassen a l’any 1845, on va descriure a la raça ària com la antítesis positiva del poble jueu.

 A al 1807, varis autors suggeriren que l’origen de la civilització ària s’havia d’ubicar al nord d’Europa i que no havien emigrat a Àsia fins després de molt temps. Aquesta idea, allunyà encara més el mite ari del seu àmbit científic, dotant-lo d’una aurèola mística.

 A finals del segle XIX, el mite va anar expandint-se i ampliant el seu abast gràcies a les aportacions arqueològiques, que va permetre identificar l’esvàstica com a símbol racial, així com el creixement de l’esoterisme europeu, que va afavorir la formació del moviment sectari racista del ariosofisme, important font d’inspiració per la cosmovisió nazi.

 Va ser també a finals del segle XIX quan s’originà una definició més precisa de les característiques físiques i espirituals dels aris. Va ser llavors que se’ls atribuí el cabell ros, el crani allargat i ulls blaus. Al 1816 es va afirmar que “el igual només s’ha de reproduir amb el seu igual, tan els pobles humans com en el regne animal o vegetal”; aquesta afirmació va fer que el concepte de raça s’aproximes al de especie, això va provocar que la societat de l’època sentís culpabilitat a la hora de mesclar la sang amb la d’altres ètnies i els hi generava culpabilitat ja que adquirí, en poc temps, la noció de pecat.

 Durant la primera dècada del segle XX, cal destacar la figura de Houston Stewart Chamberlain, referent indiscutible en el àmbit de l’antropologia racial nazi, que contribuí a profunditzar en les característiques espirituals que diferenciaven, suposadament, els jueus dels aris. Una altre figura que es posà de moda va ser Helen Blavatsky, gràcies a les seves teories sobre les races que publicà al 1888 en el llibre Doctrina Secreta. Segons Blavatsky, la raça ària descendia era la cinquena raça que havia poblat el món des dels seus orígens i eren els descendents directes dels Atlants, que els considerava éssers superiors, de poders prodigiosos. Actualment, es creu que gràcies a les proves científiques del moment sobre el mite ari i les teories de Blavatsky van ser les dos peces clau per les que s’originà una nova branca del teosofisme, l’ariosofisme.

 Segons els ariosofistes, i principalment el seu ideòleg Lanz von Liebenfels i el seu antecessor Guido Von List, creien que la raça ària havia de ser purificada mitjançant la eugenèsia. Estaven convençuts que eren la única raça que generava cultura i que estaven destinats a dominar el món.

· Antisemitisme:

 Tot i amb la llarga i complexe historia del antisemitisme en món occidental, no hi ha cap altre nació ni moment històric, que hagi quedat estretament vinculada a la memòria de tothom com el de l’Alemanya nazi.

 Es pot considerar el segle XIX el primer punt d’inflexió de l’antisemitisme europeu, fins aleshores, l’odi cap als jueus estava vinculat a la religió però passà a ser per la raça, pel seu ésser. Tot i que en un principi els estudis racials no mostraven necessàriament una postura antisemita, passar la qüestió jueva i traslladar-la a paràmetres biològics va afavorir que les peculiaritats d’aquest col·lectiu deixessin d’analitzar-se per motius històrics i passessin a concebre’s com a qualitats pròpies d’una mateixa naturalesa. La definició de raça facilitava el pensament d’aquestes característiques com quelcom inamovible a ells.

 Cal dir, que actualment els mètodes de les ciències de la genètica han tingut cap prova irrefutable sobre aquest tema, així que molts menys resultats van poder obtenir els antropòlegs nazis i els seus antecessors, els quals destaques per deixar-se emportar per les estadístiques, els prejudicis i la intuïció. Per ells la definició de raça, lluny de ser una categoria científica, s’havia convertit en un instrument polític.

 A finals del segle XIX la qualitat de vida dels jueus va començar a assemblar-se a la dels cristians gràcies a la unificació dels costums i al progrés de la medicina. Però això no va fer acabar amb el mite d’origen darwinista social, en el que es deia que a causa de les persecucions i les difícils condicions de vida havien fet que mitjançant la selecció natural el poble jueu s’hagués fet més resistent a les adversitats. Si tenim en compte aquesta teoria, la ideologia ària anava errada ja que des d’aquest punt de vista darwinista la raça jueva hauria d’haver estat la raça superior i dominant.

 Aquesta paradoxa, demostra una vegada més, com el nazisme capgirava les teories que li convenien al seu favor. Tot i així ells ho arreglaven comparant els jueus amb les plagues, els paràsits o els bacteris; organismes que, tot hi haver demostrat un gran èxit biològic en la selecció natural, en termes culturals ocupaven una categoria inferior dins de l’escala dels éssers vius. Aquesta comparació, es potser la més nociva a la que va estar sotmesa el poble jueu. Walther Buch, jutge suprem del Partit Nazi va declara en diverses ocasions que la negació característica del jueu culminava en la negació a la pertinència a la raça humana, desnonant-la del seu lloc natural en la cadena dels éssers vius. Remarcava també que en la seva caiguda, no descendia només fins a la categoria animal sinó que descendia fins acabar al mateix nivell que els paràsits.

 La comparació que va tenir més èxit va se la dels jueus i els insectes i durant el Tercer Reich van sorgir variants d’aquesta comparació en la que es relacionaven els jueus amb els paràsits vegetals. S’acostumava a fer servir la metàfora de les males herbes que s’havien d’eradicar per tal de que el sòl alemany es pogués cultivar i donar bons fruits.

 Per irracional i demagògica que puguin semblar aquestes creences, el cert es que van ser molt ben assimilades pel col·lectiu nazi i va obrir les portes a la explicació ideològica de la solució final. La creença d’estar extingint una plaga social afavoria en l’execució i minimitzava el conflicte moral.

 En el transcurs del segle XIX, a mesura que es va anar consolidant el mite ari, en part com a conseqüència de la creació al mite jueu;"Els jueus fan les guerres més llargues, inicien les guerres" poc a poc es varen crear dos fronts. Per una part els jueus representaven els valors de la modernitat, mentre que els aris representaven els valors tradicionals i invariables. El mite jueu, va anar envaint el imaginari romàntic i no es d’estranyar que l’antisemitisme, dins d’aquest context, s’accentués a finals del segle XIX, amb la revolució industrial, la crisi burgesa i els avenços dels moviments obrers; aquests fets van causar en la societat una melangia per un món sòlid, intacte i conservador. Si generalitzem, podríem dir que la relació entre reacció i modernitat que va viure Europa a finals de segle es pot comparar amb el enfrontament entre aris i jueus.

 Aquesta por a la modernitat es relacionava amb les característiques que se li atribuïen a la raça jueva, considerada parasitària per falta d’un territori o nació pròpia en una època en la que el nacionalisme estava expandint-se molt ràpidament. La prohibició històrica de tenir una terra cristiana pròpia va mantenir als jueus allunyats de l’activitat agrària, la qual cosa va fer que es dediquessin majoritàriament al comerç, activitat que va experimentar una gran expansió a mesura que l’economia europea avançava cap al capitalisme. L’ideal romàntic de l’univers rural va accentuar la divisió entre el treball, suposadament, productiu i les activitats considerades improductives dels jueus.

 Més sorprenent és l’associació que va fer la propaganda nazi dels jueus amb el capitalisme i el comunisme. Segons Hitler, pels qui la idea de igualtat entre els homes, era jueu; i aquests si haguessin pogut, haurien començat per aconseguir la victòria de la democràcia iel parlamentarisme, substituint la personalitat del Lider per la força majoritària i seguidament, haurien substituït la democràcia per la dictadura del proletariat.

 Tot això alimentà la creença popular de que els jueus eren freds, mesquins, calculadors i materialistes. I d’aquí deriva el com se’ls va tractar durant el Tercer Reich.

 Els supervivents dels camps d’extermini i de concentració han relatat el tortuós procés de deshumanització al que eren sotmesos no donants-li menjar, vexant-los i cansant-los fins al punt de perdre tota la seva dignitat humana i veure’s convertides en criatures semisalvatges que es movien per l’instint de supervivència. Aquesta deshumanització ajudava als seus botxins a fer la seva feina.

 El procés de deshumanització començava quan se’ls hi prenia el nom i se’ls hi atribuïa un número. Aquest negació de la identitat individual la trobem també en la estrella de David que havien de dur per obligació tots els jueus per tal de poder-los distingir. Aquest aïllament social, que no va fer res més que fomentar el sentiment d’identitat jueva. Però el procés de deshumanització culminava amb el que els nazis anomenaven la solució final, els camps d’extermini. Aquesta “solució” es va fer molt discretament, per tal d’evitar la inevitable commoció del món.

· Expansionisme o espai vital:

 Considerat, juntament amb la idea de la raça, el concepte de l’espai vital és el segon dogma més important de la ideologia nazi. Va se ideada per Rudolf Kajéllen a principis del segle XX. Va desenvolupar la idea de l’espai vital a partir de les idees de Friedrich Ratzel, el qual defensava la teoria del determinisme geogràfic, i portant-les a l’extrem. En les seves tesis, Ratzel postulava que el desenvolupament humà estava condicionat per el seu entorn natural i la seva cultura.

 El 1915, es creia que hi havia una interrelació forçosa entre les imposicions geogràfiques i l’actuació política. L’extensió de l’espai vital que precisava una nació vindria determinada, en primer lloc, per la densitat demogràfica, així com el tipus de relació que hi hagués entre l’home i l’espai. Tot i que l’espai havia de ser necessàriament preexistent, la densitat de població que l’ocupa ho havia de fer en funció de les lleis de selecció i la simbiosi. Al sumar-se aquest tercer element, la població superava l’espai i s’aprofitava dels seus recursos energètics. És per això que tard o d’hora es produïa una mancança de béns i un augment demogràfic; i per tant, una necessitat d’expandir l’espai vital, la qual només es podia satisfer mitjançant una lluita de tots contra tots marcada per la llei de la victòria del més fort.

 En un principi, aquest concepte no va ser massa popular però va ser una gran excusa, que va permetre justificar el gran expansionisme de Hitler i també va ser una gran motivació objectiva per a la guerra.

 Segons Hitler, el fet de que Alemanya no hagués solucionat anteriorment el seu problema d’espai, havia sigut a causa dels fets històrics. No obstant, segons Hitler, havia arribat el moment de resoldre urgentment aquest problema en un plaç màxim de tres generacions, si es volia evitar el declivi demogràfic i la decadència final del poble alemany. Per aconseguir els seus objectius, Hitler esperava aliar-se amb Anglaterra, país al qual estava disposat a permetre total llibertat en el domini marítim a canvi del seu suport polític en la conquesta de l’espai vital terrestre, empresa que, com ja reconeixia en el Mein Kampf <<únicament podria succeir a costa de Russia>>.

 La concepció nazi de l’espai vital, està directament relacionada amb la ideologia de la sang i la terra, en la mesura en que s’entén per espai vital com la obtenció de nous territoris per a l’explotació agrícola i l’assentament permanent de la raça ària, buscant la integració social a costa de la germanització, expulsió o esclavització dels pobles autòctons. No obstant, la noció de l’espai vital també te connotacions culturals, pels quals, es va intentar fer palpable la necessitat d’integrar en el espai vital alemany els territoris on la seva cultura tenia una reminiscència germànica.

· L’autoritarisme:

Sistema polític centralitzat sota el lideratge d’un cabdill amb una densitat de població que en es caracteritza per la jerarquització dels individus i els llinatges. En aquests és demanada l’obediència inqüestionada a un cap, en el cas d’Alemanya el Füherer. Políticament, l’autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels subsistemes i l’oposició política és suprimida.

Documental sobre la vida de Hitler i sobre el context històric que el va portar a ser el cap del Tercer Reich:

la-segunda-guerra-mundial-1-hitler-el-lobo